bastidadeuia sempre a l'esquerra!

Bastida (abans Llista Quarta) és d'Esquerra Unida i Alternativa de Catalunya. bastidadeuia és germana de redesIU. Lluitem per fer gran EUiA, impulsant polítiques d'esquerra i per influir en les institucions des de la mobilització. Amb la coalició ICV-EUiA-EPM volem un govern de les esquerres, més a l'esquerra, proper a les persones treballadores, dones i jovent, i immigració, a la llibertat de Catalunya i al seu dret de decidir. Cal polítiques d'esquerres! Sempre a l'esquerra!

divendres, 29 de febrer del 2008

8.000 autoinculpacions per avortar


La diputada d'EUiA Mercè Civit (dreta) i Àngels Tomàs, acompanyen a representants de col·lectius de dones, coordinades per Ca la Dona, a presentar les signatures al jutjat, ahir, a Barcelona. Foto: FERRAN NADEU a El Periódico.


Veure a: http://redesiu.blogspot.com/

dimecres, 27 de febrer del 2008

Independència de Kosovo

Hasan Abazi (a la dreta), a a Conferencia dels sindicats del metall dels Balcans celebrada a Pristhina el 2003.


Hasan Abazi,

Encara que aquest text té un títol inusual, és dur de captar amb poques paraules el que aquesta data implica.

Diumenge, 17 de Febrer a les 15:39 hores, Kosovo esdevingué un estat independent i ara és anomenat República de Kosovo. Els membres de l’assemblea kosovar, amb un nombre absolut de vots (109) ha aprovat la declaració d’Independència, on Kosovo fou declarada un país independent.

Aquest dia serà escrit amb lletres d’or en el calendari del país més nou del món. Aquest dia marca el principi i el final d’una nova era.

La línia entre un Kosovo amb un estatus indefinit i un Kosovo independent ha estat per fi dibuixada. En aquest nou dia comença una nova vida, no només per als ciutadans d’aquest país sinó que també per a tota la regió. Kosovo serà un factor d’estabilitat. La decisió de l’assemblea de Kosovo és, sense dubte, històrica; amb aquesta afirmació es declarà la voluntat de tots els Albanesos. Això també conté tota la lluita a través de la història per aconseguir un Kosovo independent. A la vegada, en aquesta Assemblea de la República de Kosovo s’ha dit que tots els ciutadans seran iguals, que amb la independència ningú ha de tenir por a ser assenyalat, però que també el perdó hauria de ser concedit, amb la voluntat de què en un futur tots nosaltres viurem millor que ara. Ara no tenim massa temps per a celebrar.

Començant des d’avui 18 de Febrer començarà una nova batalla per a canviar moltes coses dins de l’estat, però també per a posicionar un Kosovo estable dins del mapa internacional. La batalla serà en dues direccions: interna i externa. Al llarg del desenvolupament democràtic, l’informe sobre la tolerància inter ètnica i la taxa de la riquesa material, el més important serà mantenir l’estabilitat. Especialment que el nou país pugui fer front per si mateix a les provocacions i a les diferents barreres. Hi ha encara gent als Balcans que vol veure Kosovo amb tensions i inestable. Però dins d’un breu període de temps la gent comprendrà que estaven equivocats.

Kosovo serà totalment diferent i digne d’una plena estabilitat i bona perspectiva. També estarà dins d’institucions internacionals importants. Per tot això la lluita i els nostres objectius futurs convergeixen en aquest dia 17 de Febrer. Aquest dia, serà sempre un dia de celebracions.

De tots formes en aquest cas, una simple paraula és suficient, Feliç Independència. Mentre jo estic escrivint aquesta informació a vosaltres la República de Kosovo ha estat reconeguda per USA, Anglaterra, França, Itàlia, Turquia, Albània i Afganistan, mentre els reconeixements continuen

Hasan Abazi,

President del Sindicat de Treballadors del Metall de Kosova (SPMK)

22 de febrer de 2008

divendres, 22 de febrer del 2008

Firma per una protecció real de Collserola

Hola,

Firma per una protecció real de Collserola

http://www.collserola.org/salvemelparcnatural/

SIGNA I PASSA-HO, QUE CORRI A TOTHOM!!
............................................

El desenvolupament urbanístic ofega Collserola, cal protegir-la
declarant-la Parc Natural i assegurar que no s'urbanitzi ni un pam
més!

Collserola és un espai natural excepcional que cal preservar. Malgrat la
proximitat a la ciutat de Barcelona i altres pobles i ciutats del Baix
Llobregat i del Vallès, avui encara conserva un mosaic divers d'espais
forestals, agrícoles i de rieres que ens permeten gaudir d'uns ambients
representatius dels nostres paisatges mediterranis i d'una diversitat
insospitada d'espècies animals i comunitats vegetals.

Però tot això s'acaba, davant la permissivitat urbanitzadora de les
administracions.

L'anterior govern de la Generalitat, tot i haver-se compromès
públicament a declarar Parc natural Collserola l'agost de 2005, no ho ha
fet. S'ha enganyat la ciutadania. Però sí que s'ha aprovat noves
promocions immobiliàries i actuacions agressives per Collserola.

És urgent declarar Collserola Parc Natural desclassificant les reserves
edificatòries i d'infraestructures que preveu l'obsolet Pla General
Metropolità vigent des de l'any 1976.

SIGNA I PASSA-HO, QUE CORRI A TOTHOM!!

http://www.collserola.org/salvemelparcnatural/


Tramès per Carles Escolà (regidor de Cerdanyola per ICV-EUiA-EPM

Va ser la meva primera manifestació!

Va ser la meva primera manifestació!

El 14 de febrer vaig anar a la manifestació per l'educació.

La veritat és que em vaig emocionar força i molts moments se'm posaven els pèls de punta pensant;

"tanta gent unida amb un mateix objectiu".

Encara ara m'emociono quan penso en professors, alumnes, pares i mares, monitors, pedagogs, psicòlegs... tots junts compromesos i units per deixar clar que l'educació no es una mercaderia sinó un dret.

Per mi el veritable repte no va ser anar a la manifestació, va ser "despertar" de la inèrcia que moltes vegades ens porta a fer o ser el que fa o és la majoria, sense ni tan sols plantejar-nos el perquè ho fem? quin és l'objectiu? quins són els meus valors? en què crec? què puc fer?...

Últimament sento molts comentaris a les televisions, a l'escola, al carrer, de que la joventut està "adormida", i com a jove vull dir que aquesta sensació general bé "emmascarada" moltes vegades per la impotència vers una societat que dóna més valor al que més té i resta valor a aquell que més treballa per aconseguir el què vol.

I d'aquesta manera s'amaguen en frases com; "total, si tampoc servirà de res!" o " jo passo, perquè ningú em fa cas" o "no es cosa meva".

Aquesta impotència resta valor al fet universal de que un sol gest i una sola persona pot canviar tot el seu entorn.

Són molts els que consideren imprescindible un canvi en la mirada de l’ésser humà que pugui donar cabuda a la globalitat i la solució passa inevitablement per una profunda transformació en la pròpia persona.

Des de la meva petita experiència la vaga del dia 14 va ser un punt i seguit en la meva vida per continuar "despertant" de la inèrcia i seguir lluitant i creient que el canvi és possible si surt d'una profunda determinació i compromís amb un mateix, de no deixar-se vèncer i posar el seu granet de sorra.

Vicen

Monitora de menjador

dijous, 21 de febrer del 2008

El sentiment d’anar units i lluitar per un ensenyament públic

A l’escola d’educació especial on treballo, un bon dia va començar a comentar-se en veu baixa la proposta d’una nova llei d’educació per a Catalunya, es clar, per continuar amb el ritme experimental (15 anys/4 lleis: LOGSE, LOPEG, LOCE, LOGSE i ara, la LEC). Es deia pels passadissos que es volia privatitzar l’educació pública, així que aquella notícia va córrer ràpidament.

Uns dies més tard, es va realitzar a la zona una reunió informativa de sindicats. De forma poc comú, unitàriament rebutjaven la proposta de Llei de l’Educació de Catalunya i cridaven a la mobilització a través de diferents actes, un dels quals era la vaga de 24 hores i la manifestació del 14 de febrer.

Durant aquella mateixa setmana es va poder sentir alguna cosa sobre la proposta de Llei en el mitjà de comunicació més extens. Després de la desinformació a mans de la televisió fins aquell moment, per fi es podria veure un debat del conseller d’educació: preguntes dels periodistes i respostes d’Ernest Maragall en 59 segons. Els primers no entenien res, el segon parlava. Els primers es preguntaven quin era el motiu pel qual tots els sindicats units deien no a la proposta de llei, el segon parlava. Els primers es qüestionaven perquè els mestres estàvem en desacord amb la LEC, el segon parlava. Els primers van caure en la conclusió que els mestres, com els alumnes, també tenien problemes de comprensió.

És obvi que les interpretacions poden ser divergents, per la qual cosa cito textualment del document de bases per la Llei d’Educació de Catalunya perquè cadascú comprengui el que vulgui i pugui tenir un criteri propi:

La llei obrirà la possibilitat de formes de gestió indirecta de centres creats per l’Administració de la Generalitat (...) que preveuen el manteniment de la titularitat del centre per part de l’Administració, mentre que entitats diverses s’encarreguen de la gestió del patrimoni i l‘organització de recursos”. (Pàg. 16)

En aquest mateix marc, també es podria obrir la possibilitat de gestió de centres de titularitat pública a entitats cooperatives i sense ànim de lucre o a equips professionals que, amb un projecte de centre definit, vulguin i puguin posar-lo a la pràctica assumint la responsabilitat de gestió d’un patrimoni públic”. (Pàg.16)

L’autonomia s’ha d’entendre a tots els aspectes de l’organització i gestió dels centres, tant públics com concertats. És a dir, ha de preveure la capacitat de decidir de cada centre educatiu sobre els aspectes pedagògics, organitzatius, de gestió, econòmics i de recursos humans”. (Pàg. 17)

Les direccions del centre disposaran d’un marge d’acció rellevant per consolidar un equip professional suficient que asseguri la gestió del centre, tant a nivell pedagògic com admnistratiu i de recursos”. (Pàg. 18)

El dia 14 de febrer no només els sindicats majoritaris (USTEC-STEs, CGT, CCOO, FETE-UGT, ASPEC-SPS) van anar a la manifestació, sinó més de 50.000 mestres i estudiants varem estar allà per defensar l’ensenyament públic i dir NO a la Llei Educativa de Catalunya, NO a la tendència privatitzadora, NO a l’educació segons les lleis del mercat, NO a la desregularització de les condicions laborals, NO a una direcció en termes empresarials.

El sentiment d’anar units i lluitar per un ensenyament públic va estar present en les més de dues hores de la manifestació que va vessar la Plaça Sant Jaume “Ens prepararem per les següents accions” vaig sentir i dir en diferents ocasions.

Joana

Independència de Kosovo

Principalment, i de manera òbvia, estic content per aquesta nova realitat apareguda allí als sempre particulars Balcans. Però crec que és bo desconfiar d’un projecte que porta la marca, o més aviat benedicció dels USA, i sobretot del seu president.

Respecte al primer punt, no podem fer altra cosa que alegrar-nos per aquest nou estat on s’ha respectat la voluntat d’una majoria de la població que els ha dut vers la independència. Però cal aclarir una sèrie de punts, conceptes, que crec indispensables per copsar la realitat de la operació i, en certa manera entendre que darrere la evident por de l’estat espanyol de la disgregació del que ells anomenen la “unidad indisoluble de la pàtria” s’hi amaguen una sèrie d’altres factors que sense dubte també han influït en el comportament del ministeri d’exteriors. Si no, de quina manera es pot entendre que s’hagin oposat de manera frontal a les voluntats de l’imperi i del seus dofins (Gran Bretanya, França, Alemanya, ...) amb tanta claredat i fermesa, doncs els arguments de la dreta casposa, a nivell internacional no serveixen. No els vull justificar, simplement pensar que no són tant estúpids com ens agradaria pensar. A més el tema és complicat i la UE s’hi juga molt. No en sóc un entès, però crec interessant realitzar un petit anàlisi a la realitat del moment.

Si ho recordem, fa un any i escaig (potser més, no ho recordo exactament, però es pot consultar a les hemeroteques), d’inquilí de la Casa Blanca va fer una visita a Albània, aparentment sense cap altre objectiu que el fet de reforçar el lligam entre l’imperi i el seu satèl·lit balcànic, que a part de ser el país més pobre d’Europa, actualment no te cap interès geoestratègic ni econòmic. Ja no hi ha la divisió de blocs, ni el socialisme d’estat ni res per l’estil. Per tant, la visita fou almenys, curiosa. Fou rebut per la població amb una marea composta per dues banderes, la d’estrelles i barres, i curiosament la bandera que tants cops hem vist a les fotos dels diaris i als media. No en va, cal recordar l’etern projecte de la Gran Albània, que va fer entre altres que el nacionalisme burgés (inexistent a finals del XIX a la pròpia Albània i desenvolupat a Itàlia per part de les comunitats albaneses allí residents) provoqués la intervenció d’aquest petit país a tots els conflictes de la zona. De fet, ja a la primera Guerra Balcànica (1912-1913), l’objectiu d’aquests era apropiar-se de, entre altres zones, parts del sud de Sèrbia. És doncs la declaració d’independència la creació d’un estat destinant a unir-se a l’estat albanès? És probable, però no immediat: ara, amb tot el rebombori internacional és impossible. Sembla un projecte a mig o llarg termini.

D’altra banda, les institucions europees han demostrat, un cop més, ser una gran màfia al servei dels interessos del capital. El joc a dues bandes que sempre realitza cada cop entra en més contradiccions i, al final, caurà per el propi pes. Les institucions occidentals han destacat sempre per fer un discurs on els drets humans i la democràcia en són les llances més afilades, per tant, (USA i Europa) han negat sempre qualsevol diàleg o negociació amb grups armats de lluita que tinguessin qualsevol objectiu de caire secessionista - nacional, com els coneguts casos de l’IRA o l’ETA, citant-ne només dos dels més coneguts. Fins i tot, han negat legitimitat a grups que s’han presentat en eleccions democràtiques a l’estil occidental, i que guanyant-les no han estat reconeguts com a legítims representants del poble que lliurement els ha escollit , com en el cas de la franja de Gaza, on els qui governen se’ls tracta com a grup terrorista. Potser si es permetés la celebració d’un referèndum a Euzkadi, el resultat no agradaria. Però això és democràcia. Però en el cas de Kosovo, una zona que fins ara pertanyia a un estat amic de Rússia, s’ha pres un grup de guerrillers (UÇK), (que si fossin bascos els anomenarien terroristes), els han afaitat i vestit com a gent d’ordre i ja tenim el govern muntat, orquestrat i dirigit per els USA.

Tenim un nou satèl·lit de l’imperi als Balcans. Un més, al voltant de Rússia: estats “tap” entre Europa Occidental i Rússia (recordem les picabaralles Putin- Bush per el tema dels míssils que volen instal·lar els americans a Polònia, a la República Txeca, i que apunten la ex-URSS). Complicant el panorama polític d’una zona ja de per sí inestable, cal tenir present que si bé és cert que Milosevic perpetrà horribles intents de neteja ètnica, cal recordar que la població sèrbia de la zona no ha estat exempta d’intents similars per part dels partidaris armats d’un Kosovo lliure; amb sinceritat: no van fer més perquè la manca de recursos no els hi van permetre (tot i el conegut armament d’aquest grup per part de la CIA, com Saddam) i Milosevic els tingué, doncs conservà una gran part de l’arsenal i dels recursos –humans- de l’antic exèrcit iugoslau.

I Europa calla i accepta. Evidentment: després del fracàs resultat de no saber actuar davant de la primera guerra que va veure Europa en propi territori des de l’acabament de la IIª Guerra Mundial, la matança que va suposar aquesta paràlisis diplomàtica, i la resolució a Camp David a mans dels nord americans i del seu president Clinton, fou una estaca a l’orgull d’Europa que ara no podien repetir.

Darrere de tot s’hi amaguen una sèrie d’interessos de política mundial que a mi se m’escapa en absolut. Segur que amb més temps, si pogués dur a terme una recerca més profunda, afilaria més.

Per tot això, brindo per l’alegria de les persones que, almenys per el que ens arriba aquí a través dels media, semblen molt contentes de separar-se dels seus veïns del nord. Brindo per el poble kosovar i la seva llibertat nacional, però maleeixo, un cop més, els estats burgesos i el capitalisme en general, que enganya i manipula tant com vol i sap, per benefici propi.

Fins aviat,

Oriol P. Sòria

Barcelona amb Egunkaria

Martxelo Otamendi en el centro, a su izquierda Àngels Tomás.


Sota el lema 5 anys sense Egunkaria, No oblidem. No al judici. I responent a la crida de la Plataforma per Egunkaria, mes de 300 persones s’han aplegat a la Plaça Sant Jaume per mostrar la seva solidaritat amb el diari Egunkaria , coincidint amb la convocatòria a diverses localitats d’Euskadi per ser l’aniversari del tancament d’aquest periòdic.

Una bona presència de gent d’EUiA ha fet palesa la seva solidaritat, encapçalant la delegació en Francesc Matas i Angels Tomás, de la Permanent i de la Comissió Nacional respectivament d’EUiA. També ha volgut mostrar la seva solidaritat l’actriu i amiga Carme Sansa.

Martxelo Otamendi, director del diari reprimit, acusat alhora de formar part d’ETA i del terrorisme, ha clos l’acte explicant la situació, doncs l’orientació que imprimeix la judicatura i el govern estatal al judici els encamina cap a la presó, donant les gràcies al poble català alhora que fent-nos saber que quan hi hagi el judici ens tornaran a demanar ajut.

Pel matí Martxelo Otamendi va ser entrevistar-se en el Parlament de Catalunya amb el Grup parlamentari d’ICV-EUiA, on va rebre la seva solidaritat i disposició a mobilitzar la societat catalana.

El dret d’informació és una llibertat fonamental que està conculcada amb el tancament i acusacions no provades a Egunkaria (la judicatura es mou per acumulació circumstancial d’indicis), als seus treballadors i directius.

dimecres, 20 de febrer del 2008

EUiA Rubí a la Seat.

Ahir va haver una concentració davant les portes de SEAT Martorell, al migdia, convocada pel comitè de solidaritat amb el acomiadats/des de SEAT, per reforçar la pressió en favor de la readmissió de les 60 persones que continuen fora de l’empresa i amb solidaritat amb els dos treballadors que continuen en vaga de fam.

Amb integrants de diversos col·lectius, per part d’EUiA va participar una bona representació de l’Assemblea de Rubí, encapçalada pel seu coordinador Martin Pretel, així com la companya Angels Tomás, del Consell Nacional d’EUiA i candidata de la coalició ICV-EUiA en les properes eleccions. La delegació va conversar amb el vaguistes de fam per reiterar-los un altre cop més la nostra solidaritat en la seva justa lluita per la readmissió.


En la fotografia, companys de Rubí durant la concentració. A.T.

Nota d’avui dimecres 20. Els vaguistes de fam han anunciat que, després de quinze dies, finalitzen la vaga, davant la informació que l’empresa i sindicats es comprometen a readmetre a treballadors acomiadats pendents de readmissió.



Desenes de dones s'autoinculpen d'haver avortat a Barcelona


Imatge de la concentració a la plaça Sant Jaume. Foto: O. DURAN


El Punt. L.B.. Barcelona, dimarts, 19 de febrer de 2008.

Desenes de dones es van concentrar ahir (dilluns) a la plaça Sant Jaume amb un doble objectiu: recordar les víctimes de la violència de gènere i donar suport a les dones que han exercit el seu dret a avortar i estan sent cridades a declarar.

La coordinadora de la plataforma contra les violències de gènere, Monserrat Vilà, va explicar ahir que, arran de diversos corrents que posen en dubte l'actual llei de l'avortament, hi ha la «necessitat» de defensar la intimitat d'aquestes dones. Ahir van recollir més de trenta autoinculpacions i totes les que apleguin les presentaran el 28 de febrer vinent als jutjats de Barcelona.

La plataforma contra les violències de gènere convoca cada tercer dilluns de mes una trobada per posar de manifest que encara hi ha moltes dones que viuen assetjades. Des de l'1 de gener d'enguany han mort setze dones víctimes de la violència domèstica.

Sobre lo unitario en el FSCAT

Hola,

Hace ya bastantes días envié unas notas de balance del Fòrum Social Català. Un resumen sería: fue muy positivo, agrupó a unas 5000 personas, pudieron trabajar unitariamente los diversos movimientos,….

Nosotros (cuando digo nosotros me refiero a la gente de EUiA i más en concreto de Bastida que hicimos de motor de la participación de EUiA) estuvimos en el proceso y trabajando desde el principio (a finales de julio) participando en dos comisiones, en las asambleas quincenales, siendo incluso portavoces….. y además hubo ‘buen rollo’ con las otras personas activistas de los diferentes movimientos que estábamos en el ajo del asunto.

Pero hubo ‘buen rollo’ porque nosotros no quisimos montar bronca ni poner palos en las ruedas, dado que nos impidieron participar como organización, es decir como EUiA.

En la primera asamblea se planteo que sería abierta y cuando los y las participantes se fueron presentando –estaba Francesc Matas como responsable de Solidaritat i Pau de EUiA, yo que soy la responsable de Foros de EUiA, y otras personas de otras organizaciones políticas. Alguien propuso que las organizaciones políticas no podían participar, que así lo estipulaba la Carta fundacional del FSM de Porto Alegre….. se votó y ganó: organizaciones políticas no. Lo respetamos y como queríamos participar y que el proceso fuese para adelante y que fuese exitoso … participamos pero debimos hacerlo enmascaradamente, bajo otros paraguas que no son EUiA, incluso pedimos poder estar EUiA como observadora y nos dijeron que tampoco. Podíamos haber montado bronca y no lo hicimos. Y todo y con eso pienso que ha sido un éxito el FSCAT y que trabajaremos para que sigua adelante si así se decide.

Al final sí hubo organizaciones (Revolta Global, En Lucha, Endavant,..) y se justificó su inclusión por tratarse de organizaciones sin representación parlamentaria. De todas maneras, EUiA estuvo aunque fuese obligatoriamente camuflada y hasta asistieron y participaron en seminarios el coordinador general y diputado Jordi Miralles y el senador Nuet, además de un buen número de personas afiliadas.

¿Por qué explico esto ahora, os preguntareis? Pues porque ha aparecido en la red un artículo de balance del FSCAT firmado por Ester Vivas y Josep Mª Antentas –que son de Revolta Global- en el que en un punto del mismo dicen textualmente:

“Cal fer notar, però, l’absència de l’esquerra parlamentària i dels sindicats majoritaris en tot el procés de preparació del FSCat (malgrat alguna presència testimonial en alguna reunió preparatòria o durant el propi esdeveniment)”

Traducción: Debe hacerse notar la ausencia de la izquierda parlamentaria y de los sindicatos mayoritarios en todo el proceso de preparación del FSCAT (excepto alguna ausencia testimonial en alguna reunión preparatoria o durante el propio evento).

Es de una hipocresía que mata, pues ellos saben bien que hubo un veto del que ellos participaron. Ellos saben que EUiA quería participar y no la dejaron y saben también que estuvieron hasta nuestros cargos públicos y que inscribimos seminarios….

Y aún para acabar. En la primera asamblea de balance donde todo el mundo nos felicitamos y estábamos contento/a por el resultado, algunas intervenciones de personas destacadas del proceso dijeron, sin rubor alguno, que había sido un proceso totalmente abierto y unitario en el que había participado todo el mundo que había querido. Cuando me tocó el turno de palabra puntualicé que no era exactamente así, que una asamblea había decidido que las organizaciones políticas no, y yo no quería reabrir la discusión porque era decisión de una asamblea pero que no podía decirse que había participado todo el mundo que había querido. Bastantes cabezas se iban moviendo afirmativamente y nadie rechistó ni rebatió mi puntualización, porque era la pura verdad.

Y continuaremos trabajando, pero la verdad es la verdad. Y me gustaría saber que interés hay en enmascararla.

Un abrazo.

Àngels Tomás.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Egunkaria 5 anys


dilluns, 18 de febrer del 2008

SEAT Solidaridad! Readmisiones!

La movilización y la firmeza combativa, con la participación y compromiso de la plantilla, son decisivas.

A por la readmisión.

Que la empresa cumpla sus compromisos.

Que los Sindicatos fuercen a cumplir lo que con la empresa firmaron.

Que los parlamentarios de izquierdas apoyen a los obreros de Seat para las readmisiones, como lo ha defendido EUiA (su coordinador y parlamentario y su senador).

Un gobierno de las izquierdas ha de defender y asumir las causa de los y las despedidas de SEA. O es un gobierno patronal?

Se consiguió una amnistía y readmisión en el post-franquismo (Transición), ahora con gobiernos estatales y autonómicos de las izquierdas no es legítimo ceder en los puestos de trabajo industriales. Readmisión!

Un fraternal saludo combativo y revolucionario,

Francesc Matas Salla

En nombre del Comité ejecutivo del POR

Secretario político

Huelguistas de hambre de SEAT

Comunicado urgente sobre el compromiso adoptado por el presidente de SEAT en la reunión con dirigentes de UGT y CC celebrada hoy 18 de febrero

Habiendo conocido los términos del comunicado informativo de la Dirección de SEAT sobre los resultados de la reunión entre el Presidente Sr. Erich Schmitt y los representantes de UGT y CCOO, celebrada hoy 18 de febrero, los huelguistas de hambre manifestamos:

1º.- La huelga de hambre, junto a la acción de paro de la plantilla del pasado 6 de febrero y la solidaridad desarrollada en estas semanas ha obtenido un primer resultado al conseguir que la Empresa reconsidere, aunque parcialmente, su negativa a reincorporar los despedidos pendientes de reingreso.

2º.- La información de la empresa que el reingreso solo afectará a una parte de los despedidos que han expresado su voluntad de reingresar, junto a la confusión creada por las declaraciones e in formaciones de los representantes de UGT y CCOO en relación a la cifra de despedidos que serían reingresados, y ante la ausencia de un acuerdo por escrito que garantice el reingreso de todos los despedidos sin exclusiones nos obliga a tomar las debidas cautelas y mantener la huelga de hambre, así como las iniciativas de movilización en marcha hasta que se clarifique de manera satisfactoria el compromiso adoptado y se acompañe de las garantías legales correspondientes.

3º.- Sería del todo inadmisible y una grave agresión a la legalidad vigente tolerar que la Dirección de la Empresa penalice aquellos trabajadores/as que haciendo uso de sus derechos ciudadanos/as recurrieron a los tribunales, aunque sus demandas fueran desestimadas.

El Plan Social que acompaña al ERO de diciembre de 2005 en ningún caso establece la condición de no recurrir al Juzgado de lo Social para ser reingresado en virtud de haber suscrito la opción a). No podía ser de otro modo pues en caso contrario dicho acuerdo hubiera sido ilegal.

4º.- En definitiva seguiremos en huelga de hambre hasta que obtengamos plenas garantías sobre el reingreso de todos los despedidos sin exclusiones y llamamos a redoblar la solidaridad.

En el 15º día de huelga de hambre, desde la Autocaravana en el parking de montaje de SEAT Martorell, el 18 de febrero de 2008

Firman los huelguistas de hambre:

Diosdado Toledano y José Mª Requena

Seat en el decimoquinto de huelga de hambre

reingreso de todos los despedidos/AS ¡YA!

¡¡¡ S O L I D A R I D A D !!!

Estamos en el 15º día de huelga de hambre. A medianoche llevaremos 360 horas a base de agua y líquidos mineralizados. Pero seguimos con mucha moral y determinación.

Nuestro compañero Wenceslao Calero está en proceso de recuperación después del desfallecimiento que sufrió el pasado jueves. Los médicos que le atendieron en urgencias del Hospital de Vall d’Hebron le recomendaron abandonar la huelga para no poner en peligro su salud. Calero es un compañero valiente que a sus 60 años, con una minusvalía consecuencia del duro trabajo en la cadena de montaje no dudó en arriesgar su salud para conseguir el reingreso de todos los compañeros. Su esfuerzo no será en vano.

Después del paro del pasado día 6 la preocupación se disparó en la Dirección de la Empresa y entre las cúpulas sindicales. Bajo el efecto de la presión de la huelga de hambre, la sensibilización creciente de la plantilla y la extensión de la solidaridad en Catalunya y España, la Dirección de SEAT tiene que mover ficha. El coste mediático es cada vez más alto para la multinacional. La “Nueva SEAT”, la que hace fraude en el ERO, conculca derechos fundamentales cuando despide y es inhumana en el trato con los trabajadores ha quedado al desnudo ante los medios de comunicación y la opinión pública. ¡Para lavar su imagen no le bastará con campañas publicitarias millonarias, deberá corregir de actitud, respetar las leyes y los derechos de los trabajadores, y en lo inmediato reingresar a todos los despedidos/as sin exclusiones ni vetos!

El gobierno de la Generalitat empieza a preocuparse por la conflictividad laboral que se acumula en estas semanas en vísperas electorales. Las presiones para resolver los conflictos aumentan y nuestra huelga de hambre no solo pone en evidencia a la Empresa, también a los gobernantes que autorizaron el ERO.

Los dirigentes de UGT y CCOO han tenido que abandonar su pasividad cómplice. Aunque solo quede en un gesto para la galería la amenaza de un paro de 24 horas para el día 29 es la confesión del fracaso de su política desmovilizadora y de pérdida deliberada de tiempo para facilitar los objetivos de la Empresa en relación al acuerdo de 660 despidos. El espíritu solidario de la mayoría de la plantilla les ha obligado a moverse so pena de quedar sin credibilidad.

Este lunes, en la reunión entre el Presidente Sr. Erich Schmitt y los dirigentes de CCOO y UGT debería zanjarse un conflicto que ha durado más de dos años y hacer justicia a los despedidos.

Pero si el Presidente de la Empresa no da una solución satisfactoria, si no ofrece las debidas garantías para el reingreso de todos los despedidos sin vetos y exclusiones habrá que dar una respuesta firme y unitaria en la convocatoria de paro del próximo miércoles día 20. Si los dirigentes de UGT y CCOO son sinceros deberían sumarse al paro recogiendo el sentir solidario de sus afiliados/as. Un éxito rotundo del paro este miércoles puede disuadir a la Empresa y hacer innecesario el paro de 24 horas. Pero si no es suficiente servirá para preparar mejor el paro del día 29.

No hay tiempo que perder. Nuestras fuerzas físicas decaen por momentos y los riesgos sobre nuestra salud aumentan. Pero lo asumimos. Lo que no podemos permitir es que se deje pasar el tiempo a propósito para que más y más compañeros despedidos se desmoralicen y agotada su prestación de desempleo abandonen la lucha por reingresar a SEAT. Nunca olvidaremos que a lo largo de más de dos años la Empresa ha conseguido que más de la mitad de los 660 despedidos renuncien a reingresar, y que esos puestos de trabajo sean cubiertos mediante nuevas contrataciones con salarios inferiores que no llegan al 70%. Todo ello gracias al acuerdo de 660 despidos y una pasividad sindical cómplice.

Martorell, 18 de Febrero de 2008

Huelguistas de hambre de SEAT

Asamblea de despedidos/as de SEAT

la manifestación de la educación ha estado bien


Se habla de 50.000 manifestantes, ha estado bien.

Estoy muy orgullosa de haber asistido a la manifestación junto con mi amiga y compañera de trabajo, Vicen. Ha merecido la pena.

Trabajo en un CEIP como monitora de comedor. Me enteré de que se convocaba la huelga general de profesores hace un par de semanas. La semana pasada nos comunicaron que el consejo escolar de nuestra escuela había decidido que no harían huelga. En la escuela en ningún momento se hablo de una huelga general del sector de la educación, sólo se entendía que estaban convocados los profesores. Dos días antes de la huelga nos enteramos, por una compañera que había visitado la página web de CCOO, que también estaban convocados todo el sector del lleure y el 0-3. Efectivamente esa noche mi compañera Vicen y yo vimos que en la página de CCOO el comité de empresa de Serveis de Esplai (la empresa por la que trabajamos) animaba a los monitores a asistir a la manifestación.

El día antes de la huelga vino a la escuela CCOO (dos hombres, uno de ellos miembro del comité de empresa de Serveis de Esplai) ha informar sobre el nuevo convenio del lleure educatiu y sobre las próximas elecciones a delegados sindicales. Los compañeros preguntamos sobre la mani, algunos estaban molestos porque no habían sido informados de la huelga a tiempo. No les parecía bien dejar sus responsabilidades sin haberse organizado pues lo único que conseguirían seria fastidiar a los que se quedaban. En cierto modo no era un disparate, aseguro que si hubiera sido organizada a tiempo algunos de mis compañeros también se hubieran manifestado. La información pudo haber llegado por diferentes caminos, es evidente que se cometieron varios fallos.

Únicamente mi compañera y yo decidimos ir a la huelga. Iríamos en representación de muchos de nosotros, eso lo sabíamos.

Quedamos a las once en la plaza Universitat con mi compañera y con otras amigas que también trabajan como profesoras de otras cinco escuelas diferentes y con otras amistades no relacionadas directamente con el sector de la educación.

La manifestación comienza con mucha fuerza, la plaza universitat esta llena y al comienzo de la calle Pelai casi no se podía pasar para llegar a la pancarta principal. Vicen y yo, entre tanto periodista, intentábamos hacerle la foto.

Mi amiga estaba emocionada, era la primera mani que se tomaba en serio y era una mani grande, tenia la cara llena de satisfacción. Todo el rato sonreía.

Queríamos encontrar la pancarta del “lleure”, ver al compañero del comité de empresa de Serveis
de Esplai que estaría allí y queríamos ir con ellos durante la marcha. Efectivamente lo vimos, nos reconoció y nos hicimos la foto para inmortalizar el momento. Vicen y yo sabíamos que muchos de nuestros compañeros nos hubieran acompañado y nos sentimos como que estaban allí.

Durante la marcha yo me iba moviendo para hacer fotillos y escuchar los lemas de los demás
grupos: “Maragall no ens enganyis, no es autonomia, és privatització”; “6% para educación”; “mas recursos y menos lei”; “no al director-gerent”; “disminució nombre de alumnes per aula” (USTEC); “el 0-3, on és?”; el lleure es educatiu” (CCOO); “o no, no a la lec”; “cap nadó sense plaça pública”, etc.

Todas eran significativas, pero no hace falta que explique que “el menjador també és educació” fue la que con más ganas y más fuerte gritásemos. Este último lema lo gritábamos nosotras y, con nosotras, lo gritaba Martí, el niño de una amiga mía. Martí (once años) acabo gritándolo en medio de la plaza San Jaume con el micrófono del Sindicat de Estudiants y toda la plaza lo estubo repitiendo durante unos instantes. Fue muy emocionante, gracias Martí.

La plaza estaba llena, nosotros llegamos de los primeros pues íbamos muy a la cabeza de la manifestación y desde la furgoneta se pedía a los manifestantes que salieran de la plaza San Jaume porque aun había toda una cola que llegaba a plaza Universitiat que tenían que seguir llegando a la plaza San Jaume.

2008-02-14. Lorena

Egunkaria, No oblidem · No al judici: 20 F

Plataforma per Egunkaria

Egunkaria

Martxelo Otamendi,

Als cinc anys del tancament del diari Egunkaria, la pressió i la limitació de les llibertats d’informació, associació i manifestació, s’acreix, palesa un retrocés democràtic, una involució perpetrada des del govern estatal i la judicatura.

EUiA hem estat des del primer moment i seguim defensant Egunkaria, al vostre equip directiu, participant de la Plataforma per Egunkaria a Catalunya i, en la mesura dels nostres medis, contribuïm a la seva positiva tasca de solidaritat democràtica.

Ens adherim a l’acte “No oblidem · No al judici”, i difonem la concentració del


Dimecres 20 de febrer, a les 20,00 h.

Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Us trameto una ferma salutació solidària,

Francesc Matas Salla

EUiA

Secretaria de Fòrums Socials, Solidaritat i Pau, Moviments alternatius.

18 de febrer de 2008.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Crida a la Vaga de l’Ensenyament 14 F

El Partit Obrer Revolucionari recolza la Vaga de l’Ensenyament i la mobilització amb unitat sindical. Per tant crida a participar-hi, des de tots els estaments de la comunitat educativa.

El POR considera inadequades les actuals Bases de la Llei d’Educació, en tant que orientació política d’un govern de les esquerres.

El POR defensa un procés de progrés en l’Ensenyament públic gratuït, amb una xarxa única, de qualitat, cohesionada socialment, amb inversió suficient.

Comitè executiu del Partit Obrer Revolucionari (POR) - Quarta Internacional.

12 de febrer de 2008

L’IES Bosch i Gimpera

Les lliçons de l’IES Bosch i Gimpera

El Consorci d’Educació de Barcelona ha reconsiderat la seva decisió de tancar l’IES Bosch i Gimpera, és una molt bona notícia pel conjunt de la comunitat educativa i pels que creiem que l’educació és la base d’una societat més justa i avançada.

És una bona notícia perquè ens situa en una millor posició per abordar la solució a les mancances que des de fa 12 anys arrossega l’IES Bosch i Gimpera; perquè s’ha basat en escoltar els arguments que des del Districte es van posar sobre la taula, demostrant que el tancament no era la millor solució pel barri de Vallcarca i pels alumnes, sinó que aquesta passava per accelerar la construcció del nou IES de Vallcarca, tants anys reclamat!!

Cal, però, analitzar la situació i trobar les “oportunitats” que han de permetre al centre seguir obert fins a la construcció del nou IES. El principal problema és que durant 12 s’han incomplert les promeses de fer un nou centre a Vallcarca i això ha creat un pòsit de desconfiança que cal superar amb fets i diàleg. La conseqüència d’aquesta desidia fou que el 2007 només es van matricular 4 alumnes en el primer any d’ESO, van quedar 26 places vacants de les quals només s’han omplert 4 més. A més l’edifici està compartit amb el CEIP Montseny i no compta amb batxillerat, la qual cosa obliga a una nova matriculació en acabar l’ESO. L’actual Bosch i Gimpera no compleix els estàndards de qualitat exigibles als centres públics, per això cal trobar un pont entre l’actual centre i el futur IES de Vallcarca.

Malgrat això, l’alt nivell educatiu del centre ha estat reconegut arreu. Aquest ha de ser el “punt de recolzament” sobre el qual recuperar el prestigi i que la propera matriculació el centre remunti el vol; és totalment necessari millorar el coneixement entre les escoles públiques de la zona, es imprescindible la implicació de les AMPES i la seva Coordinadora, de la FAPAC, de les direccions dels centres i en primer lloc del Consorci d’Educació: si la propera matriculació no arriba al 50% de les places, el Consorci no pot viure-ho com la confirmació de la seva proposta de tancament, sinó com un fracàs doncs el tancament d’un centre desprestigia a tota la xarxa pública, i més en un moment en el que el Consorci -format per la Generalitat i l’Ajuntament- està apostant per l’escola pública i construint 15 nous centres educatius a Barcelona (si en l’últim govern Pujol la inversió en escola pública a Barcelona fou només de 57 M€, pel període 2008-2011 la inversió serà de 411 M€, un 721% més!!!)

El Districte ha de liderar amb capacitat de diàleg i mediació com ho ha fet en aquesta crisi –sense la intervenció del regidor, el Consorci no hagués canviat de parer- i l’equip de govern (PSC i ICV-EUiA) ha de trobar punts en comú amb els partits de l’oposició (CiU, ERC i PP). Nogensmenys el Pla d’Actuació del Districte situa l’educació com la principal prioritat. Fora bo que tots els partits féssim pinya i “eduquéssim des de la política” posant l’interès dels nens i nenes -els nostres petits conciutadans i conciutadanes- per davant de picabaralles que només cerquen un titular efímer.

Això ens permetria posar rumb cap a altres fites i arribar a completar el mapa escolar amb escoles bressol que nodreixen els CEIP i aquests els Instituts, amb els itineraris i àrees de proximitat consensuats dins d’un clima de confiança que enforteixi l’escola pública com a eix vertebrador dels nostres barris. Aquest és el repte!!

David Companyon

Conseller d’Educació

del Disticte de Gràcia de Baarcelona

2º Llamamiento para extender la solidaridad con los huelguistas de hambre de SEAT

Octavo día de huelga de hambre

Desde la autocaravana aparcada en la puerta de montaje de Seat Martorell, 11 febrero 2008

Compañeros y compañeras, amigos y amigas, trabajadores/as solidarios, ciudadanos humanitarios/as de Catalunya, del estado español, del mundo entero, estamos en nuestro octavo día de huelga de hambre por el reingreso de todos los despedidos/as de SEAT.

Cada día que pasa nuestras fuerzas físicas disminuyen pero nuestra determinación de seguir en huelga crece alimentado por las muestras de afecto y solidaridad que recibimos, en especial de nuestros compañeros de SEAT que no dudaron en secundar un paro solidario el pasado miércoles día 6.

Un equipo sanitario compuesto por médicos y enfermeras supervisa diariamente nuestra salud. A día de hoy nos encontramos bien de salud, aunque a finales de la semana pasada ya aparecieron alteraciones en nuestro metabolismo que necesitaron una urgente atención médica.

Durante estos días se han multiplicado las gestiones ante la administración y las instituciones del Gobierno de la Generalitat de Catalunya, sin embargo hasta la fecha ni la Consellera de Treball Sra. Mar Serna, ni el Presidente de la Generalitat Molt Honorable Josep Montilla se han dignado en responder a nuestras peticiones

Nuestra única esperanza, además de la determinación de seguir en huelga, está en la solidaridad de la clase trabajadora y de la ciudadanía con sensibilidad humanitaria, por ello apelamos a vuestra conciencia para extender la solidaridad y estar preparados para organizar una campaña internacional de Boicot activo a los productos de VW y SEAT en caso de producirse un suceso grave o irremediable que afectara a cualquiera de los huelguistas de hambre.

Contamos de ante mano con vuestro apoyo y solidaridad.

Enviar los comunicados de solidaridad a: hhambreseat@vodafone.es ; diostole@diostole.jazztel.es

Para contactar: 637394395

Huelguistas de hambre de SEAT

Eleccions 9 M amb estat d'excepció al País Basc i Navarra

Comunicat del POR davant la suspensió per tres anys d'Acció Nacionalista Basca (ANB) -que no podrà concórrer a les eleccions del 9 M- i del Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK-PCTB).

Eleccions 9 M amb estat d'excepció al País Basc i Navarra

Amb aquestes mesures de la judicatura no s’assolirà ni diàleg ni pau.

Amb aquesta política del govern PSOE la democràcia està pervertida sense possibilitat de votar en llibertat al País Basc.

Cal crear les condicions d'un nou escenari per al diàleg democràtic.

Llibertat per als dirigents i membres de la mesa nacional de Batasuna, els dels macro sumaris i els jutjats per idees polítiques.

Derogació de la Llei de partits polítics.

Eliminació de l'Audiència Nacional.

Sobreseïment del Procés 18/98 i d'Egunkaria.

El govern del PSOE de Zapatero lidera la involució democràtica des de les mesures contra les llibertats d'associació i d'elecció al País Basc en les pròximes eleccions generals del 9 de març.

Aquest govern anomenat i sorgit d'una majoria de les esquerres, aplica mesures repressives antidemocràtiques de dretes, al pitjor estil del PP. Així es reforça la dreta i es debilita l'esquerra.
Amb aquest govern social-liberal ZP no hi pot haver col·laboració, ni connivència per part de les organitzacions democràtiques d'esquerres, i per tant d’Esquerra Unida (IU).

IU i la resta de les forces polítiques que es reclamen de l'esquerra o simplement de la democràcia, han d’oposar-se i expressar el seu profund desacord amb aquesta deriva repressiva contra sectors de la població basca. Cal exigir que també a Euskal Herria hi hagi eleccions lliures i democràtiques, que siguin els ciutadans els que decideixin en igualtat de condicions qui són els seus representants en les institucions. Per descomptat les bombes d'ETA no ajuden a aquesta llibertat política.

Necessitem reforçar una esquerra realment democràtica, respectuosa i amb sentit federal per als pobles a l'Estat espanyol, per començar a forjar, amb la mobilització i al parlament, un embrió d'alternativa d'esquerres a les polítiques governamentals de dretes de ZP-Rubalcaba-Bono-González.


Comitè executiu del Partit Obrer Revolucionari (POR) - Quarta Internacional.

9 de febrer de 2008

diumenge, 10 de febrer del 2008

Por Seat desde EUiA Rubí

Salud compañeros y compañeras.

En nombre de la asamblea de EUIA de Rubí a la que represento, en el mío propio como delegado de CC.OO en la Junta de Personal del Ayuntament de Sabadell , y en el del Regidor de EUiA en el Ayuntament, Iván Hernáez, os trasmitimos nuestra mas completa solidaridad obrera. En la lucha que estais llevando por vuestra readmisión en la Seat los compañeros/as despedidos, y particularmente los tres en huelga de hambre.


Consideramos inaceptable que la Dirección de la Seat se salte la propia legalidad para impedir vuestra incorporación.


También en función de nuestra responsabilidad política y sindical pedimos a los organismos competentes , dependientes de la Generalitat, que cumplan con su obligación y emplacen a la dirección de la Empresa a la aplicación de las sentencias y la readmisión inmediata de los /las despedidos.

Esperando celebrar con todos /as vosotros la pronta readmisión en Seat, recibid un entrañable abrazo de compañeros.

Martín Pretel
Coordinador Local de EUiA de Rubí

Dos dies per TMB

La mani va ser exitosa. Erem unes 5.000 persones. Més gran que la del FSCat. Força gent d'autobusos amb famílies i gent activista. També bastant gent jove.

La consigna principal DOS DIES, que simbolitza la demanda de dos dies de festa setmanal, es va cridar ininterrumpudament.

Com estrava previst varen participar també els treballadors de SEAT en vaga de fam, amés d'un nutrit contingent de treballadors de la multinacional VW que donen suport a la lluita per la readmisió dels acomiadats/des.

En arribar a Sant Jaume, amb una megafonia de luxe, doncs hi havia una festa per quitxalla amb motiu de Santa Eulàlia, el portaveu dels treballadors d'autobusos va reclarmar-li al Sr. Hereu que rectifiqui, que encara és a temps, sino les coses aniran a pitjor, doncs els autobuseros estan decidits a continuar lluitant pels 2 dies de descans, reivindicació que troben totalment justa. També es va cridar 'Hereu, dimissió' majoritàriament en una plaça Sant Jaume plena de gom a gom. En l'assemblea de dimarts 12, decidiran noves accions de lluita.

Àngels Tomàs

TMB manifestació

La mobilització dels treballadors de TMB.













Participació dels vaguistes de fam de la SEAT, en el sisè dia.













A la Plaça de Sant Jaume.

Les ONG denuncien que el govern català genera deute amb el 0,7%

La Taula de les ONG de Catalunya per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament* -TOC- denuncia l’aprovació d’un increment pressupostari computat com a Ajut Oficial al Desenvolupament -AOD- per executar-se com a ajut reemborsable, no com a donació. La TOC considera injustificable la consecució del 0,7 a costa d’un retrocés en la qualitat de l’Ajut Oficial al Desenvolupament a Catalunya.

Barcelona, 6 de febrer de 2008.- El Govern ha aprovat una partida pressupostària d’un 21% (14.360.000 euros) destinada a cooperació i computada com a AOD (recursos que el Govern català destina als països empobrits) per executar-se íntegrament com a ajut reemborsable, no com a donació. L’ajut reemborsable aprovat és un instrument financer que consisteix a prestar diners amb interessos que hauran de ser retornats al Govern de Catalunya, i que es comptabilitzen com a diners per a la solidaritat. Aquests recursos poden fer que Catalunya es converteixi en un país generador de deute extern dels països empobrits. L’aprovació trenca el compromís del Govern -establert per la Llei de cooperació- d’augmentar els fons de cooperació fins assolir el 0,7% per al 2010, i contradiu l’esperit i els principis de coherència, eficàcia i sostenibilitat de l’ajut previstos al Pla director de cooperació.

La TOC considera que aquesta mesura suposa un greu retrocés en la qualitat de l’ajut, que s’allunya de la tendència del model de cooperació progressista que mantenen una bona part de països que aposten només per les donacions dins l’AOD com Canadà, Irlanda, Àustria, Austràlia, Països Baixos, Dinamarca, Luxemburg, etc. a banda de crear un perillós precedent ja que no hi ha cap agència de cooperació descentralitzada que ofereixi ajut reemborsable.

La TOC també vol denunciar la forma sobtada i unilateral de l’aprovació d’aquesta mesura, alerta sobre la disminució de la participació de la societat civil en la gestió dels fons públics, i demana que la cooperació al desenvolupament promoguda pel Govern català canalitzi el 100% dels seus recursos mitjançant els diferents instruments de cooperació tècnica i financera no reemborsable, és a dir, com a donacions.

En coherència amb els principis que mobilitzen el nostre treball i compromís amb les societats civils del Sud i del Nord per contribuir a la reducció de la pobresa i per un desenvolupament humà i sostenible, les ONG renuncien a aquest increment d’ajut reemborsable i demanen la seva no aplicació.

Més informació: Premsa FCONGD, tel. 659 55 73 16.


* Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament; Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans; Federació Catalana d’ONG per la Pau; Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme; Coordinadora d’ONG i Altres Moviments Solidaris de Lleida; Coordinadora d’ONG per al Desenvolupament, la Defensa dels Drets Humans i la Pau de Tarragona.

* Entitats adherides al comunicat: Campanya Qui deu a Qui?

dissabte, 9 de febrer del 2008

Homenatge a Benazi Butto



Javed Ilyas, a l'acte organitzat per l'Associació de Treballadors Pakistanesos, en homenatge per l'assanitat de Benazi Butto, a la seu de CCOO.
























Concentració el 6 de gener a la Plaça de Sant Agustí de Barcelona.