Va ser la meva primera manifestació!

Va ser la meva primera manifestació!

El 14 de febrer vaig anar a la manifestació per l'educació.

La veritat és que em vaig emocionar força i molts moments se'm posaven els pèls de punta pensant;

"tanta gent unida amb un mateix objectiu".

Encara ara m'emociono quan penso en professors, alumnes, pares i mares, monitors, pedagogs, psicòlegs... tots junts compromesos i units per deixar clar que l'educació no es una mercaderia sinó un dret.

Per mi el veritable repte no va ser anar a la manifestació, va ser "despertar" de la inèrcia que moltes vegades ens porta a fer o ser el que fa o és la majoria, sense ni tan sols plantejar-nos el perquè ho fem? quin és l'objectiu? quins són els meus valors? en què crec? què puc fer?...

Últimament sento molts comentaris a les televisions, a l'escola, al carrer, de que la joventut està "adormida", i com a jove vull dir que aquesta sensació general bé "emmascarada" moltes vegades per la impotència vers una societat que dóna més valor al que més té i resta valor a aquell que més treballa per aconseguir el què vol.

I d'aquesta manera s'amaguen en frases com; "total, si tampoc servirà de res!" o " jo passo, perquè ningú em fa cas" o "no es cosa meva".

Aquesta impotència resta valor al fet universal de que un sol gest i una sola persona pot canviar tot el seu entorn.

Són molts els que consideren imprescindible un canvi en la mirada de l’ésser humà que pugui donar cabuda a la globalitat i la solució passa inevitablement per una profunda transformació en la pròpia persona.

Des de la meva petita experiència la vaga del dia 14 va ser un punt i seguit en la meva vida per continuar "despertant" de la inèrcia i seguir lluitant i creient que el canvi és possible si surt d'una profunda determinació i compromís amb un mateix, de no deixar-se vèncer i posar el seu granet de sorra.

Vicen

Monitora de menjador