Independència de Kosovo

Principalment, i de manera òbvia, estic content per aquesta nova realitat apareguda allí als sempre particulars Balcans. Però crec que és bo desconfiar d’un projecte que porta la marca, o més aviat benedicció dels USA, i sobretot del seu president.

Respecte al primer punt, no podem fer altra cosa que alegrar-nos per aquest nou estat on s’ha respectat la voluntat d’una majoria de la població que els ha dut vers la independència. Però cal aclarir una sèrie de punts, conceptes, que crec indispensables per copsar la realitat de la operació i, en certa manera entendre que darrere la evident por de l’estat espanyol de la disgregació del que ells anomenen la “unidad indisoluble de la pàtria” s’hi amaguen una sèrie d’altres factors que sense dubte també han influït en el comportament del ministeri d’exteriors. Si no, de quina manera es pot entendre que s’hagin oposat de manera frontal a les voluntats de l’imperi i del seus dofins (Gran Bretanya, França, Alemanya, ...) amb tanta claredat i fermesa, doncs els arguments de la dreta casposa, a nivell internacional no serveixen. No els vull justificar, simplement pensar que no són tant estúpids com ens agradaria pensar. A més el tema és complicat i la UE s’hi juga molt. No en sóc un entès, però crec interessant realitzar un petit anàlisi a la realitat del moment.

Si ho recordem, fa un any i escaig (potser més, no ho recordo exactament, però es pot consultar a les hemeroteques), d’inquilí de la Casa Blanca va fer una visita a Albània, aparentment sense cap altre objectiu que el fet de reforçar el lligam entre l’imperi i el seu satèl·lit balcànic, que a part de ser el país més pobre d’Europa, actualment no te cap interès geoestratègic ni econòmic. Ja no hi ha la divisió de blocs, ni el socialisme d’estat ni res per l’estil. Per tant, la visita fou almenys, curiosa. Fou rebut per la població amb una marea composta per dues banderes, la d’estrelles i barres, i curiosament la bandera que tants cops hem vist a les fotos dels diaris i als media. No en va, cal recordar l’etern projecte de la Gran Albània, que va fer entre altres que el nacionalisme burgés (inexistent a finals del XIX a la pròpia Albània i desenvolupat a Itàlia per part de les comunitats albaneses allí residents) provoqués la intervenció d’aquest petit país a tots els conflictes de la zona. De fet, ja a la primera Guerra Balcànica (1912-1913), l’objectiu d’aquests era apropiar-se de, entre altres zones, parts del sud de Sèrbia. És doncs la declaració d’independència la creació d’un estat destinant a unir-se a l’estat albanès? És probable, però no immediat: ara, amb tot el rebombori internacional és impossible. Sembla un projecte a mig o llarg termini.

D’altra banda, les institucions europees han demostrat, un cop més, ser una gran màfia al servei dels interessos del capital. El joc a dues bandes que sempre realitza cada cop entra en més contradiccions i, al final, caurà per el propi pes. Les institucions occidentals han destacat sempre per fer un discurs on els drets humans i la democràcia en són les llances més afilades, per tant, (USA i Europa) han negat sempre qualsevol diàleg o negociació amb grups armats de lluita que tinguessin qualsevol objectiu de caire secessionista - nacional, com els coneguts casos de l’IRA o l’ETA, citant-ne només dos dels més coneguts. Fins i tot, han negat legitimitat a grups que s’han presentat en eleccions democràtiques a l’estil occidental, i que guanyant-les no han estat reconeguts com a legítims representants del poble que lliurement els ha escollit , com en el cas de la franja de Gaza, on els qui governen se’ls tracta com a grup terrorista. Potser si es permetés la celebració d’un referèndum a Euzkadi, el resultat no agradaria. Però això és democràcia. Però en el cas de Kosovo, una zona que fins ara pertanyia a un estat amic de Rússia, s’ha pres un grup de guerrillers (UÇK), (que si fossin bascos els anomenarien terroristes), els han afaitat i vestit com a gent d’ordre i ja tenim el govern muntat, orquestrat i dirigit per els USA.

Tenim un nou satèl·lit de l’imperi als Balcans. Un més, al voltant de Rússia: estats “tap” entre Europa Occidental i Rússia (recordem les picabaralles Putin- Bush per el tema dels míssils que volen instal·lar els americans a Polònia, a la República Txeca, i que apunten la ex-URSS). Complicant el panorama polític d’una zona ja de per sí inestable, cal tenir present que si bé és cert que Milosevic perpetrà horribles intents de neteja ètnica, cal recordar que la població sèrbia de la zona no ha estat exempta d’intents similars per part dels partidaris armats d’un Kosovo lliure; amb sinceritat: no van fer més perquè la manca de recursos no els hi van permetre (tot i el conegut armament d’aquest grup per part de la CIA, com Saddam) i Milosevic els tingué, doncs conservà una gran part de l’arsenal i dels recursos –humans- de l’antic exèrcit iugoslau.

I Europa calla i accepta. Evidentment: després del fracàs resultat de no saber actuar davant de la primera guerra que va veure Europa en propi territori des de l’acabament de la IIª Guerra Mundial, la matança que va suposar aquesta paràlisis diplomàtica, i la resolució a Camp David a mans dels nord americans i del seu president Clinton, fou una estaca a l’orgull d’Europa que ara no podien repetir.

Darrere de tot s’hi amaguen una sèrie d’interessos de política mundial que a mi se m’escapa en absolut. Segur que amb més temps, si pogués dur a terme una recerca més profunda, afilaria més.

Per tot això, brindo per l’alegria de les persones que, almenys per el que ens arriba aquí a través dels media, semblen molt contentes de separar-se dels seus veïns del nord. Brindo per el poble kosovar i la seva llibertat nacional, però maleeixo, un cop més, els estats burgesos i el capitalisme en general, que enganya i manipula tant com vol i sap, per benefici propi.

Fins aviat,

Oriol P. Sòria