bastidadeuia sempre a l'esquerra!

Bastida (abans Llista Quarta) és d'Esquerra Unida i Alternativa de Catalunya. bastidadeuia és germana de redesIU. Lluitem per fer gran EUiA, impulsant polítiques d'esquerra i per influir en les institucions des de la mobilització. Amb la coalició ICV-EUiA-EPM volem un govern de les esquerres, més a l'esquerra, proper a les persones treballadores, dones i jovent, i immigració, a la llibertat de Catalunya i al seu dret de decidir. Cal polítiques d'esquerres! Sempre a l'esquerra!

dimecres, 30 d’abril del 2008

Nova etapa a IU

La forta davallada electoral ha fet plantejar a la direcció federal que IU ha cobert una etapa de vint-i-dos anys. Això significa que IU necessita obrir-ne una nova etapa per posar les bases socials i polítiques d’un moviment d’esquerres. Per avançar en el projecte de moviment polític i social que pretenem des d’IU ens cal una profunda transformació d’IU.

La direcció d’IU convoca un procés de debat per arribar a l’assemblea federal els dies 25 i 26 d’octubre. Assemblea on es juga els trets polítics i democràtics del projecte de moviment polític i social. És a dir, si s’obre una nova perspectiva, si es queda tot en una conxorxa matussera, o l’esclat d’IU.

La crisis que aflora és profunda. És una crisis que afecta a tota l’esquerra, i a totes les seves tendències ideològiques.

Enguany el pal de paller per una nova IU, ha de passar a ser un consens o pacte federal basat en els Federacions territorials (també EUiA i EBB), una direcció federal, i els corrents ideològics i polítics federals (PCE amb les seves famílies territorials, la CUT, Redes1, i els que es puguin estructurar).

Convé un moviment on es vivifiquin les opcions polítiques i ideològiques diferents de base social treballadora. Des d’aquelles que van contra les polítiques neoliberals, aplicades per la direcció social-liberal del PSOE, o pel PP, passant pels diferents moviments existents, les opcions democràtiques radicals i republicanistes, les anticapitalistes, fins a les socialistes i revolucionàries, com eina útil per la mobilització social i política, amb la necessària representació i pressió institucional.

Per tant ens cal una IU centrada en la situació social, laboral i econòmica; i en la democratització estatal, val a dir la sobirania ciutadana plena, i la llibertat de decidir dels pobles.

De fet el procés cap a l’assemblea federal d’IU hauria de permetre abastar a quelcom més ambiciós: una Crida a una Convocatòria o Convenció general oberta a tendències polítiques, sindicals, moviments socials, i entitats democràtiques per posar en peu un moviment d’esquerra combativa, unitària i alternativa.

Francesc Matas Salla

1 Redes. Es el corrent federal germà dins IU, del que forma part Bastida d’EUiA.

http://redesiu.blogspot.com/

Redes en la Comisión Unitaria de IU

En el Consejo Político Federal hemos ganado la incorporación de Redes a la Comisión unitaria de preparación de la Asamblea Federal. El CPF tuvo que votar ante el bloqueo del consenso que mantenía la exclusión realizada en la votación de la Presidencia Federal de IU. He agradecido a todas las partes que han contribuido a que esa inclusión de Redes y de la pluralidad fuera posible.

Nota de IU:

Ampliación de la comisión unitaria de preparación de la Asamblea federal de IU

El coordinador de la Comisión Unitaria, Joan Josep Nuet, explicó una serie de modificaciones de funcionamiento interno de ésta, como la incorporación de miembros de las federaciones de Galicia, Extremadura, Castilla y León, La Rioja, Cantabria, Canarias y Baleares, para que así estén presentes en la Comisión todas las federaciones, así como la incorporación de algún representante de la corriente Redes.

El documento de la Comisión Unitaria encargada de preparar la Asamblea que hoy aprobó el CPF establece que la elección de delegados se realizará buscando "el acuerdo y el consenso". Asimismo, indica que en la presentación de candidaturas deberá tenerse en cuenta el principio de "equilibrio entre sexos", de manera que ningún sexo "pueda superar el 60 por ciento, procurando la paridad". También se recalca que las federaciones "deben procurar que una parte de la representación sea menor de 30 años de edad".

(Aprobada en el Consejo Político Federal del 26 de abril por 75 votos a favor 14 en contra y 9 abstenciones).

diumenge, 27 d’abril del 2008

Moció sobre el 28 d’abril, dia de la salut laboral a Cerdanyola del Vallès

Les condicions de treball són un dels factors determinants per a les condicions socials, drets i estat de salut de la població. Davant l’objectiu de la salut ens trobem amb un món laboral que incrementa considerablement el grau de risc, incertesa, precarietat, sinistralitat i explotació de les persones.

Els accidents i malalties professionals no són el resultat de la fatalitat ni de la mala sort, sinó que expressen una precària prevenció dels riscos en el treball. Evitar-los és possible, si s’assumeix com a prioritat la protecció de la vida i la salut. La salut laboral suposa respondre als riscos laborals de diferent naturalesa: de seguretat, higiènics, ergonòmics, psico-socials, a l’àmbit dels centres de treball i a la seva indubtable projecció sobre el conjunt de la societat i la salut. És per això que entenem que la prevenció i promoció de la salut exigeixen una acció coordinada de les administracions en els seus diferents nivells, sectors sanitaris, sindicats, empreses, organitzacions de la societat civil i mitjans de comunicació. La inspecció de treball es converteix en un element fonamental, juntament amb l’actuació concertada entre sindicats i patronals.

Dins de l’extens camp de la salut laboral, les organitzacions sindicals venen posant l’accent en els últims temps en les malalties professionals. Les pròpies mútues d’accidents de treball reconeixen que dos terços de les malalties laborals queden ocultes com a malalties comunes, fet que suposa una pèrdua de prestacions per a malalts i familiars, així com una càrrega per al sistema públic de sanitat.

Amb motiu de la commemoració el proper 28 d’abril del Dia Internacional de la seguretat i la salut dels treballadors i les treballadores, la Confederació Sindical Internacional (CSI) ens anima a recordar els més de 2 milions de treballadors i treballadores morts l’any passat a nivell mundial, víctimes de les precàries condicions laborals i l’absència de prevenció empresarial. Aquesta data és el moment més adequat per a expressar la nostra exigència de prevenció de la salut laboral, que es redueixin les malalties professionals, la invalidesa i la mort al treball.

Per tot això, ICV-EUiA proposem els següents acords:

1. Col·locar el 28 d’abril la bandera municipal a mitja asta

2. Fer una declaració institucional en defensa de la salut en el treball, d’exigència de prevenció laboral, de memòria dels morts i mortes per accidents laborals i malalties professionals, i de denúncia d’aquesta situació.

A Cerdanyola, a 24 d’abril de 2008

Grup Municipal d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

dissabte, 26 d’abril del 2008

Català i urdú, més a prop

dijous, 24 d'abril de 2008

Els treballadors pakistanesos presenten el primer manual en urdú per aprendre català.

GUILLEM LLUCH. Barcelona

Català i urdú, més a prop

Els treballadors pakistanesos presenten el primer manual en urdú per aprendre català

GUILLEM LLUCH. Barcelona


+ Javed Ilyas, a la seu de l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya. / Foto: M. Llach

Els treballadors pakistanesos que viuen a Catalunya parlen català. Aquesta és l'associació d'idees que aquest col·lectiu vol que faci la societat catalana quan pensi en ells. Per ajudar a aconseguir-ho, l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya (ATPC) ha presentat recentment el primer manual d'aprenentatge de català, que es titula Apreneu català, i que està editat en català i en urdú. El llibre és de nivell bàsic i recull algunes paraules i frases d'ús habitual, a més de fer una petita introducció a la conjugació dels verbs. L'objectiu de l'associació, però, és editar un manual de nivell nou cada any.

L'acte de presentació del llibre va tenir la intervenció del secretari per a la Immigració de la Generalitat, Oriol Amorós, que va animar els assistents a aprendre català, «perquè la majoria d'ells optarà per quedar-se a Catalunya més temps del que en un primer moment haurien pogut pensar». Amorós va destacar que «molts immigrants pakistanesos vénen a Catalunya pensant que s'hi estaran poc temps i que per això no es decideixen a aprendre l'idioma». El que passa, afegeix, «és que al cap de dos o tres anys s'arrelen aquí i es volen quedar, però s'adonen que han perdut molt de temps i que no parlen gens de català».

EINA PER AJUDAR ELS FILLS

En aquest sentit, Amorós va posar diversos exemples per evidenciar la importància d'aprendre l'idioma. Un d'ells, va assegurar, «és el cas d'aquells que decideixin portar els fills cap a Catalunya, i que, a l'hora d'escolaritzar-los es vegin obligats a saber català per relacionar-se amb els professors, o per ajudar els seus fills a fer els deures».

Un altre lloc on l'idioma és fonamental és a la feina. Actualment, segons Amorós, «el sector de la construcció dóna molta feina als pakistanesos, però està en un moment de crisi i aviat deixarà de donar-ne». Un dels sectors que està en alça, en canvi, és el dels serveis, «però treballar-hi implica tractar amb la gent, i per fer-ho és imprescindible parlar l'idioma del país», va afegir.

Un altre dels assistents a la presentació va ser el president de l'ATPC, Javed Ilyas, que va comentar que «fa molts anys el col·lectiu pakistanès se l'associava amb els venedors de roses; més tard, amb els venedors de butà, i actualment es diu que tenen molts restaurants i botigues». L'objectiu, va afegir, «és que d'aquí a un temps es conegui els treballadors pakistanesos perquè parlen català».

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2829747

dijous, 24 d’abril del 2008

Andreu Nin, Jornadas




Transvasament mini

Si o no? Transvasament permanent NO, ans potser transvasament discontinu? La canalització discontinua d’aigua entre conques, la interconnexió de l’aigua sobrant, no és un transvasament? Mini-transvasament!

Ens endinsem en crisis com les de sequera. D’allò de “lo riu es vida”. No fa gaire fou una de les mobilitzacions senyeres que contribuí a foragitar al PP del govern espanyol, i al seu aliat CiU del govern català.

Tanmateix el Parlament de Catalunya, en comptes de fiscalitzar al govern, es dedica a aplaudir el que ho faci d’allò més bé, malgrat la sequera, que tothom sap no és pas culpa del govern, ni del Déu de la Moreneta. Però el que es percep des de la grada, a peu de carrer fora del Parlament, és prou diferent. La gent pensa que hi ha manca de previsió, potser ineptitud?, i mentides dels nostres consellers “d’esquerres i ecologistes de debò.

Barcelona te por de patir set, car molta set ofega. El govern ja es veu a la picota. Ni la gent barcelonina, ni la turista, ni la patronal, volen pas de cap manera passar set.

M’alegra, encara que no m’hagi tranquil·litzat, que el Parlament hagi aprovat “una taula nacional de la sequera per fer front a la greu situació de falta d’aigua que pateix Catalunya i ha rebutjat qualsevol transvasament permanent d’aigua entre conques.

El que hem preocupa és que junt a les fuites i deficiències a les canalitzacions, no hi hagi també un fort doll de suport social que s’esvaeixi. La credibilitat verda s’esfondra. El Ter de la conselleria de Medi Ambient (de la coalició ICV-EUiA) s’ha desautoritzat, el PSC-PSOE aporta l’Ebre.

On ens queda la nova cultura de l’aigua, amb aquest arranjament semàntics, quan és palès que cal aplicar un pla adient per enfocar la manca creixent d’aigua?

Hi ha sequera progressiva. Hi ha un milió i mig més de gent. Hi haurà més de les dues coses als propers anys. Hi haurà un pla de les esquerres sobre l’aigua?

Francesc Matas Salla

http://redesiu.blogspot.com/

dimarts, 22 d’abril del 2008

Butlletí de l’Assemblea d'EUiA Llagostera

Butlletí de l’Assemblea de Llagostera

Núm. 1 Abril 2008

Companyes i companys:

Ens plau fer-vos arribar el primer número del Butlletí de l’Assemblea de Llagostera d’EUiA, el qual volem que serveixi per oficialitzar en el si d’Esquerra Unida i Alternativa la nostra Assemblea. I diem que “oficialitzar” perquè en realitat l’activitat d’EUiA al municipi ja fa temps que hi és present, tot i que certament fins ara la feina ha estat centrada fonamentalment en la coalició amb ICV. Això però no ha de ser obstacle perquè poguem desenvolupar diverses activitats polítiques en solitari, en tant que organització sobirana, alhora que sabem que el nostre creixement representa també el creixement de la coalició.

De fet la nostra presència comença a fer-se visible durant la preparació de les darreres eleccions municipals, ocorregudes al 2007, quan ens vam adherir com a part de la coalició amb ICV a l’agrupació d’electors de l’Entesa per Llagostera, formada principalment per independents i per membres dels partits PSC, ERC i ICV-EUiA. Malauradament, i després d’haver estat 8 anys ocupant l’alcaldia, no va ser possible la reedició de l’Entesa, de manera que ens vam presentar a les municipals com a ICV-EUiA-EPM, on les persones independents eren, i encara avui ho són, una àmplia majoria. Per posar-nos al dia, situar-nos i saber ben bé on som, recordem els resultats d’aquells comicis:

PARTIT

VOTS

%

REGIDORS

CiU

1281

39.52

6

PSC

574

17.71

2

ICV-EUiA-EPM

422

13.02

2

ERC

416

12.84

2

Independents x Llagostera

343

10.58

1

PP

143

4.41

0

Cens: 5260 persones Participació: 62.13%

Amb aquesta taula recordatòria volem deixar paleses dues coses: d’una banda que la nostra coalició va obtenir un important tercer lloc amb només 150 vots menys que el PSC, i de l’altra que el desmembrament del projecte unitari representat per l’Entesa va suposar lliurar en una safata de plata el poble de Llagostera un altre cop a mans de la dreta mitjançant el pacte de CiU-IxLl que actualment malgoverna el municipi.

Això representa el passat. El present de la nostra formació és que col·laborem estretament amb el grup municipal en les reunions mensuals, assistim als plens de l’Ajuntament, col·laborem en els actes que s’organitzen (en el dia de la República, eleccions generals i autonòmiques, etc.) i participem en l’elaboració de la revista que edita el grup municipal, anomenada L’Alternativa.

I el futur immediat passa pels objectius que ens volem marcar:

· Continuar fent tot allò que ja estem fent i que acabem d’enumerar en el paràgraf anterior.

· Organitzar xerrades obertes, basades principalment en les campanyes endegades per EUiA, però no limitades a aquestes.

· Fer créixer el nombre d’afiliats a EUiA.

· Edició regular d’aquests butlletins de l’Assemblea local.

· Enfortir el grup municipal d’ICV-EUiA-EPM.

Hi ha doncs molta feina per fer encara, us demanem que hi participeu en aquest projecte i que ens ajudeu en totes aquestes tasques, que ens permetin fer una Esquerra Unida i Alternativa més forta, més valenta i més decisiva a la nostra vila.

Animeu-vos i bona feina!!

Agenda d’Activitats:

§ Assemblea de constitució de l’Assemblea de Llagostera d’EUiA.

Data: dissabte 26 d’abril de 2008 a les 18:00 hores.

Lloc: Casino Llagosterenc (Plaça Catalunya de Llagostera).

§ Reunió del Grup Municipal ICV-EUiA-EPM de Llagostera.

Data: de manera ordinària el dilluns previ al Ple de l’Ajuntament a les 21:30 hores.

Lloc: Local Social de la Caixa (carrer Consellers).

§ Reunió del Ple Municipal de l’Ajuntament.

Data:

Lloc: Ajuntament de Llagostera (Plaça del Castell).

dilluns, 21 d’abril del 2008

Alternativa Bolivariana per Amèrica Llatina i El Carib (ALBA)

Acte públic

Amb: Sebas Parra.

Presentarà el Col·lectiu “les Amigues de l’ALBA”

Presenta l’acte: Teresa Cairó d'EUiA

Divendres 25 d'abril de 2008

a 2/4 de 9 del vespre

Biblioteca pública de Salt, c/ Sant Antoni 1

Desprès anem a sopar, cal fer reserva Tel. 605 179 899 salt@euia.cat

dissabte, 19 d’abril del 2008

Vertigen a l’esclat d'IU

El vertigen a un esclat d’IU, amb ruptures irreparables, planeja de forma aclaparadora des de la seu federal. Això provoca un calfred a les Federacions, i als dirigents de les branques dels PCs.

L’ombra de tantes esquerres que van evaporar-se a la “post-transició”, com PTE, ORT, PCI, MCE, LCR, PC (ML), promou un pànic roent.

Si més no la magnitud del daltabaix potser és un element que esdevingui una base de seny, per encetar un camí d’aprenentatge i superació, des de les necessitats més pregones de la gent treballadora i del jovent.

Ens cal voluntat, capacitat i pràctica política, alhora humilitat crítica per canviar profundament, des de l’empresa, la universitat, el barri, fins a les regidories i parlaments.

A voltes les esquerres miren les necessitats quotidianes, les reivindicacions, adés les mobilitzacions que costen tant d’esforç, des de dalt de l’atalaia del que els hi donen unes regidories o uns parlamentaris. Aleshores no copsem el batec de la vida, de la lluita de classes, pot anar per una altra indret.

La gent pot votar PSOE-PSC en unes eleccions per evitar al PP i CiU, malgrat esboranys i crisi d’infraestructures. Tanmateix no és una llei universal, com ho prova dolorosament Itàlia, amb Berlusconi. Què diem d’ICV-EUiA-IU?

A mi em dol a fons que EUiA hagi mirat cap un altre cantó durant la lluita dels i les conductores del bus, certes decisions de Medi Ambient, les provocacions repressives dels Mossos d’Esquadre, que no hi hagi pla alternatiu coherent amb la nova cultura de l’aigua (potser ho és els mini-trasvassaments, el canviar de nom al quart cinturó, i acceptar la MAT?). Em dol que no es pugui dir res. I aquí poc val les sutres contra els mitjans de comunicació.

EUiA ha de dir i fer la seva, la nostra, malgrat el govern de torn, sigui de la Generalitat o de l’Ajuntament. Fer “soroll” no va bé per ERC, però callar i no-fer tampoc va bé per ICV-EUiA.

Serà què el que no va bé, és encaparrar-se en ser soci minoritari íntim d’unes polítiques hegemonitzades pel social-liberalisme del PSC, tot i no ser compartides?

Serà què ens passa factura la manca de coherència entre les propostes programàtiques i electorals, i la pràctica de gestió o d’un suport governamental poc adient?

Un canvi tocant de peus a terra, + esquerra, amatents a que les polítiques social-liberals no se’ns mengin les nostres polítiques alternatives, és quelcom a reflexionar i a aportar per una nova IU.

Francesc Matas Salla


http://redesiu.blogspot.com/

dijous, 17 d’abril del 2008

Concentració d'Homenatge a les dones assassinades

Des de la PLATAFORMA UNITÀRIA CONTRA LES VIOLÈNCIES DE GÈNERE convoquem :

CONCENTRACIÓ D´HOMENATGE A LES DONES ASSASSINADES

DILLUNS 21 D’ABRIL A LES 20:00 A LA PLAÇA SANT JAUME

Preparen l’acte les companyes de FACEPA (Federació d’Associacions Culturals i Educatives de Persones Adultes)

Celebrarem l’aprovació de la Llei dels Drets de les Dones per a l’eradicació de la violència masclista. La mobilització continua.

Us esperem a totes i a tots!!

PER DEMOSTRAR EL NOSTRE REBUIG!

TRENQUEM EL SILENCI!
PROU AGRESSIONS!!

PLATAFORMA UNITÀRIA CONTRA LES VIOLÈNCIES DE GÈNERE

prouviolencia@yahoo.es

´Ja la tenim!´, Llei per l´eradicació de la violència masclista

Del ButlletíEUiA

El Parlament aprova per unanimitat la Llei per l´eradicació de la violència masclista.

Mercè Civit destaca que és la millor llei aprovada a l´estat espanyol i que marca un pas importantíssim per a assolir un país lliure de masclisme

El Parlament de Catalunya ha aprovat avui per unanimitat la Llei dels drets de les dones per a l´eradicació de la violència masclista. Una llei llargament esperada que ha comptat amb un model de participació exemplar que significa “el treball conjunt, el pacte nacional entre entitats i associacions de dones, el govern, els grups polítics”, tal i com ha explicat la diputada d´ICV-EUiA, Mercè Civit.

Civit, que ha rebut l´aprovació històrica d´aquesta llei amb un ´Ja la tenim!´, ha estat la diputada de la coalició encarregada de fer el seguiment del tràmit parlamentari. En la seva intervenció en el ple, on ha explicitat el posicionament d´ICV-EUiA, ha destacat que “és la millor llei per a acabar amb la violència masclista de tot l´estat espanyol i de la majoria de països de la Unió Europea.

La també portaveu d´EUiA ha destacat que la llei no arrenca del supòsit que les dones són febles i necessiten protecció, sinó del concepte que tenen uns drets que el masclisme els ha llevat i que els han de ser retornats. També ha posat de manifest que la llei “compromet les administracions públiques, també els ajuntaments, a fer polítiques per eradicar la violència i el masclisme, fins ara voluntàries” i que obliga “l´actuació transversal de tots els departaments de al Generalitat perquè marca àmbits diferents d´actuació com l´educació en igualtat, l´assistència jurídica de les dones maltractades, la formació, les garanties d´accés a l´habitatge, o la regulació del Consell de l´Audiovisual de Catalunya, entre altres”.

Finalment, ha remarcat la importància que la llei vingui acompanyada de pressupost o memòria econòmica com a “garantia que aquesta llei es desenvoluparà”.

Les intervencions parlamentàries i la seva aprovació definitiva han estat seguides des de la cambra per representants de les entitats i institucions implicades en la seva elaboració, que s´han felicitat en comprovar, després d´anys d´una lluita encapçalada especialment per la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, com el seu projecte ha vist definitivament la llum.

Alguns punts destacats de la llei

Recordem que la llei parteix de la premissa que els drets de les dones són drets humans i del fet que la violència masclista és una greu vulneració d´aquests drets i un impediment perquè les dones puguin assolir la plena ciutadania, l´autonomia i la llibertat. El text defineix les diferents formes de violència masclista i els àmbits en què es pot produir i estableix els principis que han d´orientar les intervencions dels poders públics per eradicar aquesta violència des del tractament integral, la transversalitat i el compromís de garantir el tractament adequat i efectiu del dret de les dones a no ser discriminades i a viure amb autonomia i llibertat.

La llei, entre altres, el dret de les dones a accedir a l´assistència jurídica i a percebre la renda mínima d´inserció i els ajuts escolars tenint en compte exclusivament els seus ingressos i les seves rendes individuals. A més, constitueix un fons de garantia de pensions i prestacions per cobrir l´impagament de pensions alimentàries i compensatòries, que operarà amb caràcter de bestreta.
Compta amb tots els elements que la nostra coalició es va comprometre a defensar davant de les entitats de dones, i significa un pas més per acabar amb un patriarcat massa arrelat a la nostra societat. Un pas que necessita a partir d´ara el compromís de tothom per aconseguir un país lliure de masclisme”.

butlleti-web@euia.cat

2 DIES BUS

Contra l´oportunisme i en defensa del socialisme (II)

Blog de l´escriptor Miquel López Crespí

Pensem que no ens trobam davant un intel×lectual convencional, d'aquell, tan abundós ara i en el passat, al qual bastir "la seva obra immortal" és per damunt la lluita per la llibertat del seu poble, per damunt el necessari combat per l'alliberament nacional i social. Arturo Van den Eynde ha estat, d'ençà els primers anys de militància antifeixista i anticapitalista, el primer a redactar el full clandestí, el primer d'anar a repartir-lo per tallers i barriades suburbials... Sempre a l'avantguarda de la manifestació, intervenint en les assemblees, venent la premsa obrera a la sortida de fàbriques, facultats i barriades populars, el primer a portar el megàfon en la manifestació, a cridar les consignes per la república, l'autodeterminació i el socialisme. (Miquel López Crespí)

Contra l´oportunisme i en defensa del socialisme (II)

Els companys i companyes del POR haurien de revisar a fons les col×leccions de La Aurora, fundada l'any 1974; de L'Aurora (1981-1993); Força Obrera (des de 1994); Bandera Comunista (publicació teòrica trotsquista, des de 1975) o Correspondencia Internacional (des de 1994) per a poder reconstruir el pensament revolucionari, les aportacions a la teoria i a la pràctica quotidiana de la revolució socialista fetes per Arturo.

Particularment crec que l'obra periodística i teòrica del nostre company de lluites va ser prou important i s'ho paga recuperar els treballs del seu dirigent històric: és un deure que el POR té amb els seus amics i simpatitzats, amb la classe obrera i el poble en general.

I aquí caldria fer-hi una precisió, reflexionar una mica sobre el caràcter i autèntic tarannà intel×lectual d'Arturo Van den Eynde. Precisament si l'haguéssim de criticar seria, més que res, per actuar massa sovint dins els límits de l'activisme pur, per estar sempre a l'avantguarda, físicament, en primera línia, de qualsevol lluita del proletariat i les classes populars d'ençà dels anys seixanta, que és quan comença la seva militància activa.

Aquest activisme, aquest voler estar sempre i en tota ocasió amb el poble en la vaga, en la lluita contra la repressió, en la unitat internacionalista contra l'imperialisme, al costat dels estudiants i les nacions oprimides, amb tots els sectors explotats, potser va ser el que el va fer descurar una mica el treball de redacció i elaboració contínua de les seves experiències de militant i de dirigent obrer. Pensam que hauria estat extremadament útil a la causa anticapitalista tenir a l'abast les experiències teòriques i pràctiques de la seva intervenció política en tots els camps de la lluita de classes.

Els llibres que hem esmentat al començament d'aquest capítol (L'Anti-Carrillo, Ensayo General, Globalització i Petit vocabulari polític de marxisme) tan sols són un petit exemple del que Anibal Ramos hauria pogut fer si no hagués estat sempre al front de la batalla.

Parlant del llibre Globalitzacio. La dictadura mundial de 200 empreses (Barcelona, Edicions de 1984, 1999), Roberto Robaina, dirigent del MES del Brasil, va escriure a L'Aurora (número. 30 de maig del 2003): "La seva activitat internacionalista incansable, la seva companyonia, la seva intel×ligència aguda, la seva cultura, que tràgicament no podrem compartir més, va ser immemsament valorada per un grapat de militants aquí, al Brasil, militants obstinats en la construcció del MES, corrent polític que l'Aníbal, feliçment, ens va donar l'orgull d'acompanyar amb viu interès i suport sense reserves. El seu llibre sobre la globalització, per exemple, tot i no ser el primer sobre el tema, va ser sens dubte el millor acostament marxista sobre l'assumpte. I quan deixem el nostre pesar no podem deixar de repetir les paraules de Mandel quan Moreno va morir l'any 1987: 'A pesar de la mort els revolucionaris no abdiquen. Proclamen la permanència de la vida, de la lluita i de la revolució'".

Pensem que no ens trobam davant un intel×lectual convencional, d'aquell, tan abundós ara i en el passat, al qual bastir "la seva obra immortal" és per damunt la lluita per la llibertat del seu poble, per damunt el necessari combat per l'alliberament nacional i social. Arturo Van den Eynde ha estat, d'ençà els primers anys de militància antifeixista i anticapitalista, el primer a redactar el full clandestí, el primer d'anar a repartir-lo per tallers i barriades suburbials... Sempre a l'avantguarda de la manifestació, intervenint en les assemblees, venent la premsa obrera a la sortida de fàbriques, facultats i barriades populars, el primer a portar el megàfon en la manifestació, a cridar les consignes per la república, l'autodeterminació i el socialisme.

Arturo Van den Eynde, com tots aquells revolucionaris anònims que no engreixen les nòmines de l'esquerra oficial, de les institucions gestionades per exfranquistes i oportunistes de tot tipus, era el que anava a comprar el paper o la roba per a la pancarta, el que corregia els fulls malgirbats que arribaven a la redacció de La Aurora des dels més diversos fronts de lluita (pagesia, món estudiantil, dona, món obrer...) i, analitzant el que s'esdevenia, muntava la revista (hi hagué un temps en el qual La Aurora sortia de forma setmanal).

A tot aquest treball de militant, tot aquest activisme concret, hauríem d'afegir la feina que porta bastir una organització revolucionària, anar a les reunions de partit, ser a l'indret on es requereix la seva paraula, redactar els informes per a la lluita, combatre les posicions dretanes i derrotistes durant prop de trenta anys, teoritzar, treure conclusions de la pràctica, consolidar el que s'ha conquerit, reforçar fronts, companys en crisi, treure experiències de les derrotes i, sobretot, no defallir mai en el combat contra el capitalisme i l'imperialisme.

Si hom reflexiona una mica podrem fer-nos una idea de l'abast de la feina pràctica, de revolucionari professional, d'Arturo Van den Eynde. Tot això comporta, a part de normal desgast físic i psíquic (són pocs el que lluiten contra la vida contra el sistema!), unes fortes repercusions dins la vida personal de les persones sotmeses a aquest nivell d'intervenció política.

Només al final de la seva vida va provar d'exercir la seva carrera d'arquitecte. Ell va viure tots aquests anys de forma quasi espartana (diners per a un entrepà, per a un llibre i prou) amb el reduït sou d'alliberat que li pagava el POR. I del poc que cobrava, encara donava alguna cosa per al company més necessitat, per a aquell full volander imprevist!

En actual època d'oportunisme, menfotisme polític, en el reialme dels hereus d'Alfonso Guerra i del general Franco, dels crims d'Estat del GAL, dels Roldán de torn... la vida i l'obra d'Arturo Van den Eynde esdevé un exemple de claror extraordinària digne d'imitar.

Crec, com deia una mica més amunt, que aquest activisme permanent, aquesta presència permanent en tots els fronts de combat, és el que va fer que ara no puguem comptar amb una obra publicada més extensa. Malgrat que ara ja no hi ha res a fer, record que un dia li vaig dir que no es deixàs portar tan sovint pel simple activisme, que pensàs en el futur, en la transmissió de les idees revolucionàries als futurs lluitadors antisistema.

Sovint, quan sortia un llibre seu (o meu), en solíem fer un comentari. Ell era ben conscient del que li deia i, en teoria, es demostrava d'acord amb els meus suggeriments. Una vegada li vaig recordar aquell exemple de Lenin en el Què fer?. En la batalla contra els "economicistes", aquells revolucionaris russos que només consideraven "lluita de classes" el combat per un kópeck més. Els economicistes mitificaven l'obrer "normal", sense consciència socialista, aquell que encara no havia passat per la necessària escola del socialisme.

Lenin els indicava el seus errors i es mostrava partidari, allà on es trobàs un treballador conscient, alliberar-lo del "treball embrutidor" per tal d'aconseguir fer-lo un autèntic militant marxista. Jo li deia que repartir fulls subversius a la sortida d'una fàbrica ho podia fer qualsevol, qualsevol revolucionari amb consciència sindical i obrera, evidentment!, però redactar llibres semblants a L'Anti-Carrillo només ho podia fer ell.

Em donava la raó, però sempre era una raó teòrica, mai portada a la pràctica. Va continuar fins a la mort amb el seu frenètic activisme militant. Les necessitats concretes de la lluita el feien tornar a la reunió, al muntatge concret de La Aurora o de Correspondencia Internacional, a organitzar la propera manifestació contra l'imperialisme, en solidaritat amb tal o tal lluita. Com de costum, els llibres, les experiències fetes teoria revolucionària que ens hauria pogut llegar, no es redactaren o resten disperses, en embrió, en els milers de fulls clandestins, en els articles de La Aurora que el POR haurà de publicar com més aviat millor.

Miquel López Crespí

http://pobler.balearweb.net/

Servei d´Informació Cultural - Illes [mailto:mar.chicano@terra.es]

dimecres, 16 d’abril del 2008

Victòria dels DOS DIES a la TMB

Comité d’empresa de TMB

Saturnino Mercader, president


Companys i companyes,

Des del Partit Obrer Revolucionari (POR) us faig arribar la nostra més sincera felicitació per l’èxit assolit després de la llarga lluita que heu protagonitzat pels DOS DIES de descans setmanal.

L’acció sindical desenvolupada recollia alhora les vostres reivindicacions i la defensa de una millor qualitat del servei per als usuaris i usuàries. Una lluita justa en la que heu hagut de fer front a la campanya mediàtica al conjunt de la ciutadania per part de TMB així com de diversos mitjans de comunicació.

Una reivindicació i una lluita que hem sentit nostre, amb la que ens hem compromès i contribuït arreu, junt amb bona part d’una ciutadania que no ha acceptat els cants de sirena de la direcció de la TMB, i fins i tot de l’Ajuntament bipartit de les esquerres.

Heu lluitat i heu guanyat. No sempre pot ser així –Frape Behr, Durex, etc. son exemples recents de lluites exemplars on els treballadors i treballadores no han pogut aconseguir els seus objectius-, per això, la vostra victòria és tan important.

Aquests DOS DIES passen a ser un símbol i bandera preuada per molts sectors laborals.

Visca els DOS DIES de descans setmanal!

Visca la lluita de la classe treballadora!

Rebeu una fraternal salutació,

Francesc Matas Salla

Partit Obrer Revolucionari (POR) – Quarta Internacional

Comitè executiu

Secretari polític

15 d’abril de 2008.

dimarts, 15 d’abril del 2008

Presentació de la Fundació Andreu Nin a l'Espai 210

Et convidem a lacte de presentació de la

Fundació Andreu Nin

16/IV/2008 19:30

Amb Andy Durgan i Albert Martí

Espai 210
c/ Padilla 210, Barcelona, Metro Sagrada Família.

divendres, 11 d’abril del 2008

Els darrers presos republicans de la dictadura franquista: Mallorca 1976


Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano.


Miquel López Crespí

http://pobler.balearweb.net/post/49322

dimarts, 8 d’abril del 2008

Conductors/es bus: 16 A

diumenge, 6 d’abril del 2008

Con Tariq Ali en Barcelona

La pasada semana, Tariq Ali, el conocido escritor paquistaní aprovechó su paso por Barcelona, donde participó en unas jornadas, para entrevistarse con representantes de la comunidad paquistaní en Catalunya y de prensa paquistaní –escrita en urdu- que trabajan en Barcelona.

Visitó la sede de la Associació de Treballadors Pakistanesos donde dio una charla sobre la nueva situación política en Pakistán. El encuentro continuó con una comida con más integrantes de la comunidad paquistaní y ahí salieron preguntas como “Si el Islam es una fuerza en el mundo y muchos países se declaran islamistas ¿por qué no se unen?. ¿Es posible que en Pakistán la gente de izquierdas aumente? ¿Cómo ve el futuro de la izquierda en Europa?” Con respuestas todas ellas muy interesantes.

Allí mismo se informó de otra actividad que tendrá lugar en Barcelona, que compete a la comunidad pakistaní, pero no solo, y la celebración de un encuentro el 12 de abril a las 18h con un sindicalista pakistaní, en la sala de actos de CCOO de Barcelona, actividad ésta en la que está colaborando activamente la ATP.

Javed.

Carme Sansa al catorzedabril per la Plaça de la República

unitatcivicaperlarepublica@yahoo.es

Amics i amigues,

Torna a apropar-se la nostra diada que en aquest 2008 cau en dilluns. Us estem parlant del 14 d’abril i de la nostra trobada anual a la Plaça de la República de Barcelona.

Ara no ens pregunteu on és aquesta plaça on us convoquem. Recordeu doncs que des de fa quatre anys us hem estat demanant suport per a canviar-li el nom a l’actual Plaça de Sant Jaume. Seguim demanant que es restitueixi aquell que tenia l’any 1939, quan les tropes franquistas van entrar a Barcelona i ens van robar la república.

Així doncs us convoquem a la festa republicana a la plaça que molt aviat serà també la Plaça de la República.

Comptarem entre nosaltres amb la participació de Loquillo Carme Sansa i el grup Catorzedabril, entre d’altres.

Dilluns 14 d’abril a les 19.00 a la Plaça de la República de Barcelona (avui encara Plaça de Sant Jaume)

Miquel López Crespí parla d’Arturo Van den Eynde

Miquel López Crespí – Memoria històrica

http://pobler.balearweb.net/post/48528

La lluita contra l´oportunisme polític i en defensa del socialisme (I)

pobler | 26 Març, 2008 09:03

El marxisme català i els intel·lectuals oblidats: Arturo Van den Eynde (“Anibal Ramos”) (I)

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col×lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il×luminats que no tocaven amb els peus a terra.

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil×linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Però l'obra teòrica, memorialística i periodística d'Arturo Van den Eynde no abarca tan sols els llibres que va poder publicar.

Hauríem de pensar en tot el caramull d'articles, informes, documents de tot tipus, anàlisis de partit, els més diversos programes que va elaborar al llarg de la seva vida de militant. És, doncs, en la premsa de les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

http://pobler.balearweb.net/post/48528

dijous, 3 d’abril del 2008

Arran de terra


Cal tocar de peus a terra. Pitjar ferm. Per recuperar-se, agafar forces, i fer camí. Un nou camí.

Som responsables, com a component d’IU, de representar un milió de vots de la ciutadania treballadora. Això malgrat la seva expressió parlamentària se redueixi a la ínfima realitat de dos parlamentaris. I sense disposar, de moment, ni de grup parlamentari.

Com esmenta l’escriptora Almudena Grandes, en referència a IU, a la columna d’un diari del dilluns 24 de març: “la vida en general es una cuesta arriba. También hay grandes llanos, y hasta vertiginosos descensos, pero antes o después afloran las preocupaciones, los problemas que nos impulsan a seguir viviendo”. (...) “El progreso consiste en luchar contra las cosas injustas que han existido siempre”.

Hem de ser conscients que IU potser encara no ha tocat fons. Estem en una vertiginosa davallada. Per tant ens cal mirar la realitat i la virtualitat de l’esquerra. Cara a cara.

Hi ha qui mirarà cap una altra banda, aclucarà els ulls, o posarà el cap sota l’ala. Algunes tendències i aliats atorgaran les desfetes sempre a altres. Hi haurà qui es planyerà davant la UVI, amb un bany de llàgrimes, paralitzat i desorientat. També existeix qui se satisfarà del damnat disposat a enterrar-lo abans d’hora, com si això resolgués cap perspectiva. Aquelles tendències que consideren que es pot començar del no res, de bell nou, de zero, potser somien que els hi ha arribar, per fi, el seu moment de fer quelcom extra-parlamentari. Si més no, hi ha altres possibilitats, com aprendre de la desfeta, per assumir la responsabilitat del que representa el milió de votants, i “lluitar contra les coses injustes que han existit sempre.

Tanmateix la sotragada és molt forta. Ens mostra que no es pot seguir vivint, sense fer front i contribuir a resoldre uns problemes de fons, estructurals, de l’esquerra. Està en joc la pluralitat de la representació política de les classes treballadores, modestes i mitjanes, a l’estat espanyol.

Serà què només pot existir vida amb una esquerra domesticada i gestora de les institucions i dels poderosos? O la vida què es permet queda limitada al extra-parlamentarisme, a l’acció minoritària, a voltes testimonial?

Però per a poder “lluitar contra les coses injustes” es necessiten organismes cívics, socials, sindicals, i polítics, forts, val a dir grans, units des de la diversitat, alhora consistents. Organitzacions capaces de generar mobilitzacions potents, per tant unitàries. Entitats o moviments organitzats, democràtics, amb una projecció municipalista i parlamentària que amplifiquin el ressò “de les preocupacions, els problemes que ens impulsen a seguir vivint.

Què fer? Com?

Fer avançar la consciència social general implicant-se en la resolució de les necessitats del cos social treballador. Actuar i mobilitzar de forma unitària. Fer-se ressò i vehiculitzar les propostes positives que sorgeixen dels conflictes i de la gent que lluita, a través de les persones regidores i diputades, per pressionar i determinar els poders econòmics i governamentals.

Estem davant una perspectiva política democràtica parlamentària. Una democràcia amb molts aspectes de baixíssima intensitat. Amb una Constitució on la sobirania ciutadana resta limitada per la Monarquia, i on no es reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació. Una Llei electoral no proporcional que exclou a les minories a l’estat. I una Llei de partits polítics antidemocràtica, amb la que s’il·legalitza a la majoria de l’esquerra abertzale al País Basc.

Una situació on les mobilitzacions treballadores són fragmentades, minoritàries, la majoria defensives; només algunes són per millores directes, com la dels “2 dies” de descans del personal de conductors de TMB; o generalitzades com les de joves per l’habitatge (V de Vivenda). La consciència col·lectiva te un lleu tint d’esquerres enfront de dretes, poc més. Els segments socials i ciutadans més conscients contra el neoliberalisme en tenen per ara prou amb el PSOE socioliberal. Els sectors i jovent movimentistes, els de consciència anticapitalista, o els socialistes revolucionaris, representen enguany una avantguarda valuosa però molt mínima i fragmentada. L’esquerra transformadora i ecologista, amb tota la seva pluralitat política i diversitat ideològica, potser aplega a cinquanta mil activistes, i aconsegueix representar un milió de votants.

Tenim uns organismes d’esquerres atemorits, paralitzats i dividits. La mobilització al carrer i la prepotència de la dreta és notòria. El govern del PSOE ressent la pressió i vira cap a la dreta en les seves polítiques i aliances.

Com fer-ho per una regeneració profunda d’un moviment polític i social d’esquerres? Convé posar en funció de les necessitats vitals de la població, en funció de la mobilització, al milió de persones votants, els milers de gent activista compromesa, les centenars de regidories dels ajuntaments, les més de dues desenes de persones diputades autonòmiques (Madrid, Catalunya, Andalusia, Astúries, País Valencià, Euskadi), els dos diputats estatals.

La cosa, el què fer, es juga arran de terra. Ho hem de fer a peu de carrer.

Convé superar i no emmirallar-se pel cretinisme mediàtic. La foto o el telediari és a voltes un miratge.

Ens cal construir teixit social de base. Arrelar-se. Hem de sentir, representar, acompanyar i formar part dels mecanismes reals de resoldre els conflictes quotidians de la gent jove, de les persones treballadores, de la dona en desigualtat i violentada, de la immigració, dels pobles, de la pau i la guerra.

Coherència i credibilitat

IU ha proposat un bon programa i unes propostes electorals adients amb el lema “+ esquerra”. S’ha resumit en 30 punts per la Coalició ICV-EUiA. I en 50 punts per part d’IU. Segueixen sent unes bones propostes d’esquerres.

Ara coherència. Podem convertir-les en l’eix d’una proposta programàtica d’esquerra social alternativa. Una esquerra democràtica, social, federal amb la defensa del dret d’autodeterminació, plurinacional, pluricultural, solidària, per la sobirania republicana, el dret de vot a la immigració, la igualtat de les dones, i el dret a l’avortament.

Unes altres possibilitats no desitjables poden ser arraconar aquestes propostes, i cercar la viu viu a l’ombra del PSOE; o decantar-se per un perfil nacional-espanyolista; o oblidar de fer front a la mobilització del PP, a l’actuació, i a les polítiques neoliberals de les patronals i dels governs.

Però el que representa el milió de votants és molt valuós. Ens cal fondre’ns amb la part més conscient i activa d’aquest milió per donar un tomb complert a la forma i el moviment de l’esquerra transformadora.

Enguany IU, EUiA, ICV, EBB, han cobert una etapa. Uns amb vint anys i altre amb deu. És el moment d’encetar la propera etapa. Com un vaixell a la deriva, amb moltes vies d’aigua, una estructura malmesa, un xic antiquada però encara valuosa, amb una comandància necessitada de reciclatge de les noves tecnologies i situació. Convé portar aquesta nau a unes bones drassanes (a l’assemblea federal), per aprofitar tot el possible, i construir un moviment de bell nou, de baix a dalt. Per mi, sigles incloses.

La credibilitat es guanya al treball, al barri, al carrer, al consistori, al parlament, si practiquem de forma coherent les propostes esmentades. Per aconseguir-ho les hem de convertir en mobilització, en acció social, municipal, parlamentària.

Les propostes són per cada dia. Les propostes són útils, i qui les expressa és útil, quan contribueixen a defensar a la gent treballadora i als pobles en els conflictes, val a dir a la lluita entre les classes, fent per manera que esdevinguin millores tangibles, i perspectives socials positives per a la majoria de la població treballadora.

La mobilització social està resultant força difícil. Quan ni ha, esdevé petita i fragmentada. La classe treballadora encara confia i delega en els poders establerts, malgrat els cops que rep. I els poders i el PSOE, fan per manera de que la cosa segueixi així, desmobilitzada. Tanmateix la mobilització és el que dóna força a cada segment social que actua i lluita. És sobretot amb la mobilització quan les consciències individuals es fonen i avançant en una consciència col·lectiva. Aleshores és el que permet donar passes i construir organització.

Necessitem que el moviment polític i social a forjar, progressi com a part dels fils i del nusos de la malla de la xarxa social. La representació política ha d’esdevenir amb naturalitat, des de la vertebració en igualtat del treball a peu de carrer.

Reflexió

L’anàlisi de les causes del fracàs electoral ha de ser complert. Hem de defugir dels elements fàcils, parcials i superficials. El nucli de la recerca ha d’encaminar-se a establir com és que la força predominant en els governs i els Parlaments, el PSOE-PSC, ha aconseguit traduir en vots els beneficis de la gestió de les polítiques governamentals, i evitar el desgast que comporta aquesta gestió. Això a desgrat d’unes polítiques que en el seu nucli central son neoliberals, afavoridores de qui més te, de la patronal i dels poderosos.

Les situacions són ben diferents. La força hegemònica a l’estat n’ha sortit beneficiada de les eleccions. Les minories, amb diferents graus de crítica i alternatives, n’han sortit perjudicades; fossin aliades parlamentàries preferents a l’estat, formessin part del govern com a Catalunya, o fessin part de l’oposició com a Madrid. Al País Basc la força majoritària autonòmica al govern, el PNB també ha baixat, i el PSE a l’oposició a pujat.

L’explicació electoral del moment és l’efecte bipartidista de barrar el pas al PP al govern estatal, i una llei electoral que penalitza les minories.

Però l’explicació profunda rau en la política d’aquests quatre anys de govern ZP, dels vuit anys anteriors amb el PP d’Aznar, i la tasca de construir una alternativa d’esquerres, + esquerra, coherent i creïble, en el doble cicle electoral esmentat.

IU necessita entroncar en nous segments i capes socials. És palès que la generació de dirigents que prové de la transició de la dictadura a la monarquia, amb herències polítiques molt polèmiques, s’esgota. Un moviment polític i social restarà virtual si no aconsegueix entroncar amb les noves fornades d’activistes, i la gent jove s’apropia d’aquest projecte d’esquerres.

La influència d’IU ha esdevingut real i positiva en polítiques i lleis del govern Zapatero, ans només en lleis accessòries. IU va ser avantguarda en el moviment per la Pau i contra la guerra d’Iraq, per la retirada de les tropes, però va ser ZP qui ho va executar fa quatre anys, i es convertí en la força útil enfront del PP. Potser IU encara ho ha de digerir. En canvi, s’ha fet palès la feblesa d’IU, tant mobilitzadora com parlamentària, en determinar per l’esquerra les polítiques fonamentals econòmiques (Pressupostos Generals de l’estat, Acords laborals), fiscals (contrareforma), i democràtiques (manca del dret de decidir a les reformes Estatuts autonòmics, il·legalitzacions al País Basc, govern Navarra per UPN (PP), ajornament dret de vot a la immigració, dret a l’avortament, tropes a l’Afganistan).

Aquest panorama agreujat per una dreta mobilitzada dominant el carrer, sobretot a la capital, Madrid. Amb una esquerra temorenca, dividida, àdhuc desconfiada de les mobilitzacions concretes existent, o amb poca capacitat i voluntat de posar-se a fons a crear condicions per les mobilitzacions socials d’esquerres.

Consens

Les bases fundacionals d’IU no són suficients per un moviment polític i social que aprengui de les experiències dels darrers vint anys.

La concepció d’un moviment entorn al PCE, amb una organització dirigida per la direcció del PCE, ha esdevingut cosa del passat. Un esvoranc va ser amb la ruptura del Grup parlamentari amb Julio Anguita, i el procés del seu defenestra-me’n com a coordinador general. Després el pacte electoral Almunia (PSOE) i Frutos (IU-PCE) al 2000, va aprofundir la desorientació, la disgregació i la crisis, que es perllonga fins ara. D’ençà aquesta fractura no hi ha hagut manera d’invertir el procés de davallada, ni amb les importants i massives mobilitzacions contra la guerra del 2003.

A Catalunya, l’altra branca provinent del PSUC, ICV, transmutada i rejovenida mediàticament amb la imatge ecosocialista va superar aquesta fractura amb la coalició d’ICV amb EUiA, i començà a aixoplugar vots de la gent jove i de l’activisme social; però des de fa dos anys (eleccions municipals, autonòmiques, i generals), ha sofert la tendència a la baixa, com IU. ICV i la coalició ICV-EUiA, potser resten massa presoneres de la pressió governamental, i del predomini PSC amb polítiques socioliberals.

La gent jove ha retirat la confiança que començava a posar en la coalició ICV-EUiA. Si més no, les polítiques del govern de la Generalitat, les de l’ajuntament de Barcelona, i de certs altres municipis, estan erosionant fortament la base social electoral d’ICV-EUiA. El greuge de la repressió dels Mossos d’Esquadra es converteix en un gravós factor negatiu, que el jovent interioritza com quelcom inacceptable. Les polítiques de fet al territori tampoc afavoreixen un balanç positiu de les polítiques ecologistes que es perceben. La utilitat de la coalició per contrapesar al PSC per l’esquerra, o per fer front a CiU, potser queda sotmesa a l’hegemonia socioliberal.

Per la nova etapa d’IU, EUiA, ICV, ens cal un pacte de consens, plural i unitari, arreu de l’estat. Una entesa que combini Federacions, direcció Federal, i corrents polítiques o sensibilitats ideològiques. Un consens que descansi en una base democràtica, unitària i combativa.

El fonamental es un pacte polític i orgànic, que permeti crear referents socials i polítics, des de la pluralitat i la igualtat, per promoure mobilització, per pressionar i determinar als poders públics i privats, mesures favorables a la gent treballadora.

Compartida

La coalició entre ICV i EUiA reflecteix un espai social a ampliar. L’experiència de la divisió i confrontació a les eleccions municipals de 1999 i generals del 2000 va resultar molt negativa, per tant no és una alternativa tornar a aquell camí. Com ha esdevingut fatal la ruptura d’IU al País Valencià, amb la conseqüència de la pèrdua de l’única diputada. Però la coalició no pot seguir com fins ara. S’ha d’establir el diàleg i la igualtat entre les parts.

Per una banda la coalició s’ha de desenvolupar de forma compartida i en igualtat. Per una altra s’ha d’obrir a noves realitats socials, amb pes reals amb fenòmens com les EPM. Amb plena capacitat per totes les parts d’exposar les seves propostes i política, per tant també des d’EUiA.

Per part d’EUiA, la coalició ha d’esdevenir un instrument polític útil per actuar i influir en el Parlament, des de la base coalitzada, per tant des d’ICV i d’EUiA, determinar les polítiques governamentals cap a + esquerra.

Francesc Matas Salla