Arran de terra

Cal tocar de peus a terra. Pitjar ferm. Per recuperar-se, agafar forces, i fer camí. Un nou camí.

Som responsables, com a component d’IU, de representar un milió de vots de la ciutadania treballadora. Això malgrat la seva expressió parlamentària se redueixi a la ínfima realitat de dos parlamentaris. I sense disposar, de moment, ni de grup parlamentari.

Com esmenta l’escriptora Almudena Grandes, en referència a IU, a la columna d’un diari del dilluns 24 de març: “la vida en general es una cuesta arriba. También hay grandes llanos, y hasta vertiginosos descensos, pero antes o después afloran las preocupaciones, los problemas que nos impulsan a seguir viviendo”. (...) “El progreso consiste en luchar contra las cosas injustas que han existido siempre”.

Hem de ser conscients que IU potser encara no ha tocat fons. Estem en una vertiginosa davallada. Per tant ens cal mirar la realitat i la virtualitat de l’esquerra. Cara a cara.

Hi ha qui mirarà cap una altra banda, aclucarà els ulls, o posarà el cap sota l’ala. Algunes tendències i aliats atorgaran les desfetes sempre a altres. Hi haurà qui es planyerà davant la UVI, amb un bany de llàgrimes, paralitzat i desorientat. També existeix qui se satisfarà del damnat disposat a enterrar-lo abans d’hora, com si això resolgués cap perspectiva. Aquelles tendències que consideren que es pot començar del no res, de bell nou, de zero, potser somien que els hi ha arribar, per fi, el seu moment de fer quelcom extra-parlamentari. Si més no, hi ha altres possibilitats, com aprendre de la desfeta, per assumir la responsabilitat del que representa el milió de votants, i “lluitar contra les coses injustes que han existit sempre.”

Tanmateix la sotragada és molt forta. Ens mostra que no es pot seguir vivint, sense fer front i contribuir a resoldre uns problemes de fons, estructurals, de l’esquerra. Està en joc la pluralitat de la representació política de les classes treballadores, modestes i mitjanes, a l’estat espanyol.

Serà què només pot existir vida amb una esquerra domesticada i gestora de les institucions i dels poderosos? O la vida què es permet queda limitada al extra-parlamentarisme, a l’acció minoritària, a voltes testimonial?

Però per a poder “lluitar contra les coses injustes” es necessiten organismes cívics, socials, sindicals, i polítics, forts, val a dir grans, units des de la diversitat, alhora consistents. Organitzacions capaces de generar mobilitzacions potents, per tant unitàries. Entitats o moviments organitzats, democràtics, amb una projecció municipalista i parlamentària que amplifiquin el ressò “de les preocupacions, els problemes que ens impulsen a seguir vivint.”

Què fer? Com?

Fer avançar la consciència social general implicant-se en la resolució de les necessitats del cos social treballador. Actuar i mobilitzar de forma unitària. Fer-se ressò i vehiculitzar les propostes positives que sorgeixen dels conflictes i de la gent que lluita, a través de les persones regidores i diputades, per pressionar i determinar els poders econòmics i governamentals.

Estem davant una perspectiva política democràtica parlamentària. Una democràcia amb molts aspectes de baixíssima intensitat. Amb una Constitució on la sobirania ciutadana resta limitada per la Monarquia, i on no es reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació. Una Llei electoral no proporcional que exclou a les minories a l’estat. I una Llei de partits polítics antidemocràtica, amb la que s’il·legalitza a la majoria de l’esquerra abertzale al País Basc.

Una situació on les mobilitzacions treballadores són fragmentades, minoritàries, la majoria defensives; només algunes són per millores directes, com la dels “2 dies” de descans del personal de conductors de TMB; o generalitzades com les de joves per l’habitatge (V de Vivenda). La consciència col·lectiva te un lleu tint d’esquerres enfront de dretes, poc més. Els segments socials i ciutadans més conscients contra el neoliberalisme en tenen per ara prou amb el PSOE socioliberal. Els sectors i jovent movimentistes, els de consciència anticapitalista, o els socialistes revolucionaris, representen enguany una avantguarda valuosa però molt mínima i fragmentada. L’esquerra transformadora i ecologista, amb tota la seva pluralitat política i diversitat ideològica, potser aplega a cinquanta mil activistes, i aconsegueix representar un milió de votants.

Tenim uns organismes d’esquerres atemorits, paralitzats i dividits. La mobilització al carrer i la prepotència de la dreta és notòria. El govern del PSOE ressent la pressió i vira cap a la dreta en les seves polítiques i aliances.

Com fer-ho per una regeneració profunda d’un moviment polític i social d’esquerres? Convé posar en funció de les necessitats vitals de la població, en funció de la mobilització, al milió de persones votants, els milers de gent activista compromesa, les centenars de regidories dels ajuntaments, les més de dues desenes de persones diputades autonòmiques (Madrid, Catalunya, Andalusia, Astúries, País Valencià, Euskadi), els dos diputats estatals.

La cosa, el què fer, es juga arran de terra. Ho hem de fer a peu de carrer.

Convé superar i no emmirallar-se pel cretinisme mediàtic. La foto o el telediari és a voltes un miratge.

Ens cal construir teixit social de base. Arrelar-se. Hem de sentir, representar, acompanyar i formar part dels mecanismes reals de resoldre els conflictes quotidians de la gent jove, de les persones treballadores, de la dona en desigualtat i violentada, de la immigració, dels pobles, de la pau i la guerra.

Coherència i credibilitat

IU ha proposat un bon programa i unes propostes electorals adients amb el lema “+ esquerra”. S’ha resumit en 30 punts per la Coalició ICV-EUiA. I en 50 punts per part d’IU. Segueixen sent unes bones propostes d’esquerres.

Ara coherència. Podem convertir-les en l’eix d’una proposta programàtica d’esquerra social alternativa. Una esquerra democràtica, social, federal amb la defensa del dret d’autodeterminació, plurinacional, pluricultural, solidària, per la sobirania republicana, el dret de vot a la immigració, la igualtat de les dones, i el dret a l’avortament.

Unes altres possibilitats no desitjables poden ser arraconar aquestes propostes, i cercar la viu viu a l’ombra del PSOE; o decantar-se per un perfil nacional-espanyolista; o oblidar de fer front a la mobilització del PP, a l’actuació, i a les polítiques neoliberals de les patronals i dels governs.

Però el que representa el milió de votants és molt valuós. Ens cal fondre’ns amb la part més conscient i activa d’aquest milió per donar un tomb complert a la forma i el moviment de l’esquerra transformadora.

Enguany IU, EUiA, ICV, EBB, han cobert una etapa. Uns amb vint anys i altre amb deu. És el moment d’encetar la propera etapa. Com un vaixell a la deriva, amb moltes vies d’aigua, una estructura malmesa, un xic antiquada però encara valuosa, amb una comandància necessitada de reciclatge de les noves tecnologies i situació. Convé portar aquesta nau a unes bones drassanes (a l’assemblea federal), per aprofitar tot el possible, i construir un moviment de bell nou, de baix a dalt. Per mi, sigles incloses.

La credibilitat es guanya al treball, al barri, al carrer, al consistori, al parlament, si practiquem de forma coherent les propostes esmentades. Per aconseguir-ho les hem de convertir en mobilització, en acció social, municipal, parlamentària.

Les propostes són per cada dia. Les propostes són útils, i qui les expressa és útil, quan contribueixen a defensar a la gent treballadora i als pobles en els conflictes, val a dir a la lluita entre les classes, fent per manera que esdevinguin millores tangibles, i perspectives socials positives per a la majoria de la població treballadora.

La mobilització social està resultant força difícil. Quan ni ha, esdevé petita i fragmentada. La classe treballadora encara confia i delega en els poders establerts, malgrat els cops que rep. I els poders i el PSOE, fan per manera de que la cosa segueixi així, desmobilitzada. Tanmateix la mobilització és el que dóna força a cada segment social que actua i lluita. És sobretot amb la mobilització quan les consciències individuals es fonen i avançant en una consciència col·lectiva. Aleshores és el que permet donar passes i construir organització.

Necessitem que el moviment polític i social a forjar, progressi com a part dels fils i del nusos de la malla de la xarxa social. La representació política ha d’esdevenir amb naturalitat, des de la vertebració en igualtat del treball a peu de carrer.

Reflexió

L’anàlisi de les causes del fracàs electoral ha de ser complert. Hem de defugir dels elements fàcils, parcials i superficials. El nucli de la recerca ha d’encaminar-se a establir com és que la força predominant en els governs i els Parlaments, el PSOE-PSC, ha aconseguit traduir en vots els beneficis de la gestió de les polítiques governamentals, i evitar el desgast que comporta aquesta gestió. Això a desgrat d’unes polítiques que en el seu nucli central son neoliberals, afavoridores de qui més te, de la patronal i dels poderosos.

Les situacions són ben diferents. La força hegemònica a l’estat n’ha sortit beneficiada de les eleccions. Les minories, amb diferents graus de crítica i alternatives, n’han sortit perjudicades; fossin aliades parlamentàries preferents a l’estat, formessin part del govern com a Catalunya, o fessin part de l’oposició com a Madrid. Al País Basc la força majoritària autonòmica al govern, el PNB també ha baixat, i el PSE a l’oposició a pujat.

L’explicació electoral del moment és l’efecte bipartidista de barrar el pas al PP al govern estatal, i una llei electoral que penalitza les minories.

Però l’explicació profunda rau en la política d’aquests quatre anys de govern ZP, dels vuit anys anteriors amb el PP d’Aznar, i la tasca de construir una alternativa d’esquerres, + esquerra, coherent i creïble, en el doble cicle electoral esmentat.

IU necessita entroncar en nous segments i capes socials. És palès que la generació de dirigents que prové de la transició de la dictadura a la monarquia, amb herències polítiques molt polèmiques, s’esgota. Un moviment polític i social restarà virtual si no aconsegueix entroncar amb les noves fornades d’activistes, i la gent jove s’apropia d’aquest projecte d’esquerres.

La influència d’IU ha esdevingut real i positiva en polítiques i lleis del govern Zapatero, ans només en lleis accessòries. IU va ser avantguarda en el moviment per la Pau i contra la guerra d’Iraq, per la retirada de les tropes, però va ser ZP qui ho va executar fa quatre anys, i es convertí en la força útil enfront del PP. Potser IU encara ho ha de digerir. En canvi, s’ha fet palès la feblesa d’IU, tant mobilitzadora com parlamentària, en determinar per l’esquerra les polítiques fonamentals econòmiques (Pressupostos Generals de l’estat, Acords laborals), fiscals (contrareforma), i democràtiques (manca del dret de decidir a les reformes Estatuts autonòmics, il·legalitzacions al País Basc, govern Navarra per UPN (PP), ajornament dret de vot a la immigració, dret a l’avortament, tropes a l’Afganistan).

Aquest panorama agreujat per una dreta mobilitzada dominant el carrer, sobretot a la capital, Madrid. Amb una esquerra temorenca, dividida, àdhuc desconfiada de les mobilitzacions concretes existent, o amb poca capacitat i voluntat de posar-se a fons a crear condicions per les mobilitzacions socials d’esquerres.

Consens

Les bases fundacionals d’IU no són suficients per un moviment polític i social que aprengui de les experiències dels darrers vint anys.

La concepció d’un moviment entorn al PCE, amb una organització dirigida per la direcció del PCE, ha esdevingut cosa del passat. Un esvoranc va ser amb la ruptura del Grup parlamentari amb Julio Anguita, i el procés del seu defenestra-me’n com a coordinador general. Després el pacte electoral Almunia (PSOE) i Frutos (IU-PCE) al 2000, va aprofundir la desorientació, la disgregació i la crisis, que es perllonga fins ara. D’ençà aquesta fractura no hi ha hagut manera d’invertir el procés de davallada, ni amb les importants i massives mobilitzacions contra la guerra del 2003.

A Catalunya, l’altra branca provinent del PSUC, ICV, transmutada i rejovenida mediàticament amb la imatge ecosocialista va superar aquesta fractura amb la coalició d’ICV amb EUiA, i començà a aixoplugar vots de la gent jove i de l’activisme social; però des de fa dos anys (eleccions municipals, autonòmiques, i generals), ha sofert la tendència a la baixa, com IU. ICV i la coalició ICV-EUiA, potser resten massa presoneres de la pressió governamental, i del predomini PSC amb polítiques socioliberals.

La gent jove ha retirat la confiança que començava a posar en la coalició ICV-EUiA. Si més no, les polítiques del govern de la Generalitat, les de l’ajuntament de Barcelona, i de certs altres municipis, estan erosionant fortament la base social electoral d’ICV-EUiA. El greuge de la repressió dels Mossos d’Esquadra es converteix en un gravós factor negatiu, que el jovent interioritza com quelcom inacceptable. Les polítiques de fet al territori tampoc afavoreixen un balanç positiu de les polítiques ecologistes que es perceben. La utilitat de la coalició per contrapesar al PSC per l’esquerra, o per fer front a CiU, potser queda sotmesa a l’hegemonia socioliberal.

Per la nova etapa d’IU, EUiA, ICV, ens cal un pacte de consens, plural i unitari, arreu de l’estat. Una entesa que combini Federacions, direcció Federal, i corrents polítiques o sensibilitats ideològiques. Un consens que descansi en una base democràtica, unitària i combativa.

El fonamental es un pacte polític i orgànic, que permeti crear referents socials i polítics, des de la pluralitat i la igualtat, per promoure mobilització, per pressionar i determinar als poders públics i privats, mesures favorables a la gent treballadora.

Compartida

La coalició entre ICV i EUiA reflecteix un espai social a ampliar. L’experiència de la divisió i confrontació a les eleccions municipals de 1999 i generals del 2000 va resultar molt negativa, per tant no és una alternativa tornar a aquell camí. Com ha esdevingut fatal la ruptura d’IU al País Valencià, amb la conseqüència de la pèrdua de l’única diputada. Però la coalició no pot seguir com fins ara. S’ha d’establir el diàleg i la igualtat entre les parts.

Per una banda la coalició s’ha de desenvolupar de forma compartida i en igualtat. Per una altra s’ha d’obrir a noves realitats socials, amb pes reals amb fenòmens com les EPM. Amb plena capacitat per totes les parts d’exposar les seves propostes i política, per tant també des d’EUiA.

Per part d’EUiA, la coalició ha d’esdevenir un instrument polític útil per actuar i influir en el Parlament, des de la base coalitzada, per tant des d’ICV i d’EUiA, determinar les polítiques governamentals cap a + esquerra.

Francesc Matas Salla