Promeses

Sonen bé les promeses del president Montilla al discurs d’investidura.

Encara em serà de més grat, si aquestes promeses es compleixen. Si més no una part d’elles es notessin a les empreses i a les cases i als barris de la gent treballadora d’aquest país.

El dubte no és pas baladí, ni per aigualir la festa, ni esvair somnis.

Un govern de les esquerres, sigui d’Entesa o Catalanista i d’esquerres, convé prengui bona nota dels sectors socials votants perduts per PSC i ERC. El nou govern cal que tingui prou en compte de que ICV-EUiA ha pujat fins a permetre la majoria parlamentària de les esquerres.

La coalició d’ICV-EUiA, junt amb les EPM, han propagat un missatge ben senzill, clar i entenedor: Govern d’esquerres. Govern d’esquerres amb polítiques socials d’esquerres. Imatge política basada en un programa concentrat en quinze propostes prioritàries, amb la primera la d’accés a l’habitatge, la segona sobre precarietat laboral i deslocalitzacions.

Seria bo encetar mesures d’accés a l’habitatge o de disminució de la precarietat laboral, amb la mateixa energia i impacte que ho va fer el president del govern de l’estat al retirar tot seguit les tropes de l’Iraq.

Però seria molt diferent, si les promeses queden i es trastoquen com ens ha passat amb l’Estatut. El tarannà ZP es va diluir a cop de manifestació massiva de la dreta ppera-catòlica; aleshores el govern de l’estat en comptes d’acceptar la decisió majoritària del Parlament de Catalunya, va obligar a retallar competències polítiques, i eliminar tota referència al dret de decidir.

Les promeses presidencials, fins i tot si hi ha voluntat política de cercar canvis a les polítiques troncals de CiU, necessiten per a portar-se a terme dos elements essencials. Un finançament suficient, junt amb poder de decisió política.

Potser és això quan es parla de que ara es tracta de desenvolupar l’Estatut?

No vull pas que les promeses es quedessin flotant a l’hemicicle parlamentari, o a la tinta i la imatge dels mitjans. I és ben palès que qui segueix disposant del finançament i del poder és el govern de l’estat. Ja ho va dir Zapatero a Lleida, quan esmentà que seria generós amb el nou govern de Catalunya.

Tant per ajudar a que la generositat es concreti, com per a contribuir a que els nous governants impulsin models de serveis i d’empresa pública (en comptes dels de privatització de CiU), caldrà mobilitzar-se i associar-se fort. L’etapa i les polítiques post electorals depenent substancialment de la capacitat de la societat treballadora mobilitzada per les seves necessitats.

Francesc Matas Salla