Ara toca un Govern d’esquerres amb polítiques d’esquerres

37 + 21 + 12 = 70. Majoria parlamentària d’esquerres.

Les esquerres guanyen, la dreta perd.

Només un 53,8 % de participació.

ERC te la clau per decantar a un govern de les esquerres o a un de coalició amb la dreta catalana.

PSC baixa força de 42 escons a 37.

ERC baixa lleu de 23 a 21.

ICV-EUiA (+EPM) en coalició puja de 9 a 12.

EUiA passa d’1 a 2 escons.

CiU (48) + ERC (21) = 69, un escó més de la majoria absoluta (68), però encara un menys que el “tripartit”.

La sociovergència es donar el govern a CiU, a la dreta catalana. Seria la perversió política de la majoria d’esquerres del Parlament escollit.

Montilla i Zapatero perden l’opció de pactes a la dreta amb CiU. La foto del 21 de febrer de Mas y Zapatero no és el que vol la ciutadania treballadora catalana.

Zapatero perd suport popular amb el seus pactes amb la dreta.

Les esquerres “quatripartites” de PSC, ERC, ICV, EUiA, han d’aprendre la lliçó i fer per manera de que les polítiques siguin d’esquerres i augmentar la base social de suport. L’exemple de Bracons, de les deslocalitzacions i de Seat han de fer un canvi de rumb de 180 graus i encetar una legislatura per afavorir a la part de la població treballadora que és la majoritària, inclosa la immigració.

El govern ha d’estar sotmès al Parlament. I el Parlament a la seves persones diputades, i per tant a qui els i les ha promogut i escollit, als seus partits i votants. I en cap cas el govern ha de domesticar als partits, a la ciutadania, ni a la gent treballadora.

La Coalició ha defensat 15 prioritats, la primera l’accés a l’habitatge, la segona la laboral i fer front a la precarització i deslocalitzacions, entre les altres el dret de vot a la immigració. El necessari nou pacte entre les esquerres ha de donar un perspectiva positiva i concreta a aquestes reivindicacions mínimes.