A voltes es contraposa la gestió política governamental amb els anomenats debats identitaris i essencialistes. Talment com si la política social es podés dissociar o emancipar de la qualitat i grau del poder polític real existent.
El cas és que els trets fonamentals de la política autonòmica del govern de la Generalitat de Catalunya rauen en el govern estatal, amb part de competències trameses per mitjà de l’Estatut de Catalunya.
En política l’ordre dels conceptes no es pas fútil, doncs afecta als resultats, com a les restes i les divisions.
L’orientació econòmica decisiva s’imposa des de la Unió Europea. Segueix els interessos de les grans empreses multinacionals. Per tant les mesures pressupostàries i financeres estatals pivoten entorn de les directives neoliberals. Aquest és el marc en què es pot desenvolupar legalment l’Estatut, sense fer grinyolar el sistema polític. Aquest és el marge de flexibilitat, sense sorolls, per a les polítiques del govern de l’Entesa pel progrés. Ni més ni menys.
Tanmateix, si be la política econòmica pot ser com una columna vertebral i l’esquelet, les finances en són el sistema nerviós. També hi ha molts òrgans i membres que es poden desenvolupar i moure de diferents maneres. Enguany aquesta és potser la funció del govern tripartit. Si més no reconèixer-ho permet entendre millor la utilitat de la gestió governamental, com les seves greus limitacions. Això ens obre els ulls davant un miratge encisador o frustrador.
Amb la imatge emprada, el cervell, i les bategades del cor, s’acostarien a les essències i identitats; elements vitals què es pretendrien conjurar, neutralitzant-los o deixar en un segon pla.
Parlem clar i català. El debat identitari i essencialista que el president Montilla i la directiva del PSC volen minvar, és sobre el progrés del grau de poder polític autonòmic, és el nivell de sobirania i de llibertat de Catalunya.
Dit d’altra manera. L’Estatut apedaçat pel Parlament de Catalunya –ERC inclosa-, escapçat amb generositat per les Corts espanyoles i el tarannà ZP del govern estatal del PSOE, es mostra nu i desnutrit, sense eines legals ni poder suficient per a fer front a qüestions bàsiques, com gestionar infrastructures i finançament.
Per a ser suau, sense matusseries ni grolleries, aquest govern sura poc. L’equip de Montilla i aliats, resten encerclats entre el capital privat, l’amenaça del retorn dels representants de la burgesia catalana (CiU), i el poder estatal, el de la burgesia espanyola, i dels actuals gestors socialiberals del govern amb el PSOE.
La gota que ha fet vessar el got, tot i colpint a milers de gent treballadora (rodalies Renfe), i a famílies senceres (apagada electricitat a Barcelona), ens ve de la ma de l’AVE; ans el got ple és la punyent realitat d’anys i anys amb manca d’inversió mínima adequada a les infrastructures públiques. Dit més cru, els poderosos espanyols, seguits dels seus germans catalans, empren l’Estat espanyol i l’autonomia catalana per manllevar a Catalunya i espoliar llurs recursos. Aquest parasitisme estatal també afecta a la burgesia catalana, malgrat es manté conciliadora i dòcil (CiU ha pactat tant amb els governs del PSOE de Felipe González, com amb el del PP d’Aznar), miop i temorenca.
Malauradament l’esquerra d’aquest país llisca fil per randa per aquests trets de les classes dominats, en comptes d’enfrontar-s’hi.
“Més polítiques socials i menys identitàries” esdevingué com un lema, tàcit i a voltes explícit, pel programa del nou govern. “L’acció de govern ha de respondre a les inquietuds i els problemes de la gent”, assenyalà el futur president Montilla al Consell Nacional del PSC, el 12 de novembre de 2006.
L’objectiu fou rebaixar tensions entre els components del tripartit –PSC, ERC, ICV-EUiA-, i apaivagar els conflictes amb el govern estatal del PSOE.
Als nou mesos és d’abast públic que quelcom ha fet fallida. Talment com un tsunami, les infrastructures palesen la clau de volta de la qüestió identitària. Per respondre, ja no diguem pas resoldre, els problemes i inquietuds reals de la gent, manca poder polític, legal i real. El president Montilla ha tingut d’implorar més generositat i més administració estatal a Catalunya, car la Generalitat és impotent, no te força legal, ni finançament adient per una resposta mínima que emulés al Carmel. Zapatero promet. Però el conseller Castells sap prou que les promeses se les emporta el vent. Com les de la generositat financera de ZP a Lleida a la campanya electoral. O abans amb la promesa ZP a Maragall de respectar la decisió del Parlament de Catalunya sobre l’Estatut.
El tripartit de les esquerres ha de virar, fer un tomb. Cal variar el rumb per enfocar els problemes de la gent, si no es vol que l’engoleixi el desconcert, la passivitat, o el desencontre popular, com alerta la creixent i greu abstenció.
Pidolar i escudar-se amb Madrid és una senya d’identitat de la burgesia catalana.
Aquest govern ha de prendre les mesures legals, institucional i amb lleis, a la gestió política quotidiana, per acomplir amb un contingut social d’esquerres. Ja es pot veure com tracta el lliure mercat els problemes reals de la gent.
El govern autonòmic i les organitzacions que composen l’Entesa, han de fer cura d’humilitat i d’esmerçar-se en guarir errors. Ens cal la crida a la mobilització social, ciutadana i popular, per aconseguir resoldre els desgavells. Cal mobilització i poder polític per a fer front (gestionar) els problemes de la gent.
Francesc Matas Salla
L’oposició a l’ampliació de la zona industrial ha anat guanyant terreny. D’aquesta reivindicació va fer-ne bandera el GIC durant la campanya electoral, obtenint 444 vots. Les al·legacions aconseguides ara quasi tripliquen els resultats electorals.
