IU enceta primàries

Les primàries d’IU són una sana alenada de participació arreu de l’Estat. IU és l’única força política que gaudeix i s’atreveix a un procés d’aquest tipus, on les bases afiliades poden dir, si més no, quin candidat prefereixen.

Izquierda Unida està en una situació delicada aguda. El resultat electoral no aconsegueix aixecar-se del 5 %, amb la incertesa d’aconseguir grup parlamentari, o fins i tot desapareixer cap l’ extraparlamentarisme. Els social-xecs tenen a veure amb això, com la dificultat de mobilitzar de forma general i massiva. Tanmateix, a les municipals IU va permetre aixoplugar una munió de coalicions diverses. En canvi sabem, per la campanya contra el Tractat de la UE, que existeix un espai polític clar a l’esquerra del PSOE, de gairebé tres vegades les xifres electorals d’IU. Alhora que una proposta alternativa i mobilitzadora és la que pot arribar a representar a bona part del jovent combatiu, i de segments socials de la punyent abstenció.

El suport a la candidatura de Gaspar Llamazares com a cap electoral federal dins aquestes primàries, palesa la proposta política de mobilització i de la corresponent acció parlamentària.

En el temps potser ens cal recordar el decidit NO la guerra contra el govern del PP d’Aznar. Més proper tenim la tàctica emprada de colpir sense treva a la dreta, al PP, mentre es prem a ZP, al govern, i al PSOE, perquè girin cap a l’esquerra i no apliqui les polítiques neolliberals de les dretes.

Enguany tenim que la direcció federal amb Llamazares és qui impulsa l’esmena a la totalitat als Pressupostos Generals de l’Estat per 2008; uns mínims per la Llei de la Memòria Històrica; a més de la defensa d’EBB, i del dret democràtic de la Consulta basca del govern d’Ibarretxe.

IU necessita una vertebració adient, diferent de com va néixer i ha viscut fins ara. Li cal un pacte de consens democràtic i orgànic, entre les Federacions i organitzacions germanes (EUiA, EBB), la direcció Federal, i la pluralitat de Corrents (sensibilitats, tendències i tradicions), enfront de les tendències rupturistes.

Francesc Matas Salla