Quatripartit

A CiU no li surten els números ni les propostes. A Mas se li esvaeix el somriure amb el clam de que de nou un tripartit de les esquerres és un suïcidi. Els representant polítics dels amos i patrons de Catalunya temen que, al capdavall, un nou pacte de les esquerres forci la màquina i es puguin obrir pas polítiques que afavoreixin a la gent treballadora, amb un tomb cap als serveis públics, a frenar l’especulació, a combatre la precarietat, les deslocalitzacions, a acollir com a ciutadans a la immigració.

CiU no vol pas de cap manera un gir cap a l’esquerra.

Al PSC tampoc li surten les combinacions. Vol gestionar les polítiques neoliberals privatitzadores amb vernís més social que CiU, amb engrunes per a la base social treballadora, però sense força política per un canvi profund a l’estructura econòmica, a les polítiques socials i mediambientals. Montilla acarona la “sociovergència” (aliança PSC (PSOE) i CiU), presoner dels resultats que les eleccions portaran al Parlament.

Un Parlament amb majoria clara de diputats i diputades de les esquerres, val a dir del PSC, ERC, i ICV-EUiA, serà un escull important per frenar a la dreta, que és el que pot impedir que s’obrin les portes governamentals a la dreta, a CiU.

Tanmateix la majoria de les esquerres pot impulsar polítiques ben diferents, segons el pes i quantitats d’electes que aconsegueixi cada partit.

Per això cada vegada es fa palès que per a fer polítiques d’esquerra, és cosa de quatre, car es necessita un pacte “quatripartit”. Cal cercar una entesa entre PSC, ERC, ICV, i EUiA.

Si més no per impulsar polítiques cap a l’esquerra, és imprescindible, ara per ara, que es voti a la Coalició ICV-EUiA.