Ser jove i tenir habitatge assequible, una utopia?

David Companyon i Costa*

Aquesta setmana hem conegut l’informe de la Síndica de Barcelona on feia un seriós advertiment envers la necessitat d’articular polítiques d’accés a l’habitatge pel col·lectiu de mileuristes: guanyen massa per tenir dret als ajuts de lloguer i massa poc per poder pagar un lloguer o per aspirar a un habitatge de protecció oficial. És un informe més que assenyala un gravíssim problema: l’accés a un habitatge digne i assequible, especialment difícil per a amplis sectors de la població i, en especial, per als joves catalans son els europeus que més tard poden emancipar-se.

En d’altres països ser jove equival a afrontar amb imaginació i il·lusió la independència: compartir pis, llogar un estudi, equipar-lo amb mobiliari reciclat... De fet, el fenomen de l’okupació s’ha de mirar com un toc d’atenció a una societat que pot permetre’s el luxe d’abandonar pisos i cases mentre continua augmentant el nombre de sense sostre.

Catalunya ha tornat a batre el rècord de pisos construïts, mai s’ha construït tant i qualsevol estadística ens mostra fins a quin punt el “lobby” immobiliari (promotores, constructors, bancs...) s’ha ensenyorit de les ciutats convertint l’accés a l’habitatge en la principal preocupació dels joves provinents de les classes treballadores.

Alts preus i treball precari

La societat catalana està posant molt difícil als joves exercir el dret a l’emancipació. Per aconseguir un pis de lloguer molt possiblement es trobarà que la immobiliària li demana un dipòsit de sis mesos o més i avals bancaris o familiars. Unes mesures que compliquen l’existència de qualsevol persona.

Si s’aconsegueix franquejar els tràmits immobiliaris, caldrà afrontar quotes mensuals d’una mitjana de 780 €/mes a Catalunya i de 876 a Barcelona, segons dades de l’Informe 2006 sobre el sector de l’habitatge a Catalunya, presentat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge. Si un jove volgués comprar-se un habitatge hauria de destinar a la hipoteca una mitjana del 86% del seu sou, segons fonts de l’Observatori Jove de l’Habitatge. Contigo pan i cebolla....tota una odissea vital!!!

Si a aquest panorama de preus afegim que cada cop més s’estén el fenomen del treball precari, no és d’estranyar que menys del 10% dels joves de fins a 24 anys no puguin emancipar-se de la llar familiar i que la gran majoria de joves catalans (el 76%) no puguin fer-ho fins els 30-34 anys de mitjana.

Llei del Dret a l’habitatge i mobilització

Val la pena assenyalar que la situació actual, fruit dels anys de polítiques conservadores dels governs de CiU i el PP, comença a capgirar-se: la mobilització al carrer de milers de joves, estudiants, “mileuristes”, precaris, “okupes”... denunciant la situació d’”emergència social” i reivindicant el dret a un habitatge digne, coincideix en el temps amb la tramitació parlamentària de la Llei pel Dret a l’Habitatge.

La mobilització social és el mirall de com es viu la manca d’habitatge assequible a la societat, especialment en les capes més populars: una barreja d’insatisfacció profunda per la situació actual i una demanda de “solucions immediates” que en la pràctica son impossibles de traslladar del paper a la realitat. La Llei del Dret a l’Habitatge necessita d’una mobilització social, no només perquè s’aprovi sense retallades com pretenen CiU i el PP (i una part d’alcaldes socialistes), sinó perquè una vegada aprovada s’apliqui en tota la seva extensió.

Les crítiques a la Llei des de la dreta econòmica ja les coneixem: intervencionisme!!!. En el fons volen que la Llei no reguli el “seu” mercat i que l’habitatge social tingui la consideració d’assistencial com sempre ha tingut pels sectors conservadors, eclesiàstics i neolliberals.

Però també n’hi ha hagut des de la Plataforma per l’Habitatge Digne, res sospitosa de conxorxes amb els sectors reaccionaris. Han criticat el que anomenen insuficiències de la Llei que, al Parlament català, defensarà la diputada d’ICV-EUiA Dolors Clavell.

Ho fan, bàsicament, reclamant aspectes que la pròpia Llei no pot abordar com la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans, les polítiques hipotecàries i fiscals, les polítiques de sòl i urbanístiques, etc... doncs son competències estatals, que cal abordar al Parlament de l’Estat. Son crítiques, però, certes que en molts casos posen el dit a la nafra, però s’equivoquen de cos.

Des d’EUiA creiem i reclamem un diàleg seriós entre Administració i moviments socials i trobar espais de reflexió que ens permetin discutir fins i tot, d’aquelles crítiques en les que el desacord és gran, com des de la pròpia Plataforma, amb alguns plantejaments, el que acaba fent es desprestigiar l’habitatge protegit anomenant-lo “pedaç” a una suposada veritable política d’habitatge que el que hauria de fer és abaixar els preus dels habitatges de compra i/o lloguer del “mercat lliure”... com si tot el que calgués es promulgar una llei que “per art de màgia” pogués abaixar els preus i, per tant, la Llei del Dret a l’Habitatge és poca cosa. Com si els 12 diputats i diputades d’ICV-EUiA poguessin imposar-ho per Decret sense canviar les relacions de poder polític i econòmic!.

Estem d’acord en que el mercat, i les seves lleis, segrega i exclou amplis sectors de la societat, però mentre tant aquest canvi socialista en les relacions econòmiques no arriba, el que la llei proclama –per sobre de les lleis de la oferta i la demanda- és el DRET de la ciutadania a accedir a un habitatge digne i assequible i obliga als poders públics a garantir-ho, tot proposant –entre moltes altres mesures- crear un extens parc d’habitatge protegit (de qualitat, assequible i amb prestigi social) que es reguli al marge de les lleis de l’oferta i la demanda.

Estem d’acord: l’Habitatge no pot ser un luxe

La societat que ens envolta sembla voler demostrar que és incompatible ser jove i poder accedir a un habitatge digne pels preus del mercat del lloguer i de compra actuals, totalment desproporcionats amb els sous que es guanyen, a causa de treballs temporals i/o en precari.

Per capgirar aquesta situació, comptem amb dos factors nous: les mobilitzacions i una nova Llei que proclama el DRET a l’habitatge. Tenim, per fi, obert el debat al conjunt de la societat sobre la necessitat d’un pacte per l’habitatge que faci d’aquest dret reconegut als articles 47 de la Constitució i l’Estatut de Catalunya una realitat i que assenyala que el govern català s’està posant “les piles” per abordar el problema anant a les causes a partir d’un diagnòstic compartit per tots els actors socials: el concepte de dret bàsic i de servei públic de l’habitatge protegit (de la mateixa manera que s’aplica a la educació o a la sanitat).

Sens dubte calen, a més, mesures immediates que permetin aprofundir amb la política d’ajudes al lloguer que la Generalitat ja ha posat en marxa, conjuntament amb molts Ajuntaments a partir de les Borses d’Habitatge Jove. Com deia aquell “fets i no paraules” i això és el que cal fer: mentre no es pugui garantir l’accés a un habitatge de lloguer cal dedicar més diners dels pressupostos a que més joves puguin accedir a les ajudes de 240€ mensuals com un dret generalista, com passa a altres països europeus, almenys per aquells que tenen ingressos inferiors a 3,5 vegades l’IPREM (és a dir, 30.691 € anyals), a fi de que el lloguer no signifiqui més del 30% dels ingressos mensuals.

David Companyon i Costa

Responsable d’Habitatge d’EUiA