Parèntesi

Les polítiques neoliberals han begut oli. La crisi financera que des d’Estats Units d’Amèrica arrasa per tot el món, s’està emportant per davant les receptes més pregones del lliure mercat, de la no intervenció estatal, i queda per capir les greus conseqüències sobre un munt de serveis privatitzats i drets minvats. De Washington a Moscou, ingents quantitats de diners públics s’estan emprant per apuntalar a les empreses i a les capes financeres de les classes dominants burgeses.

La crisi, en les diferents vessants financera, econòmica, i fins i tot alimentària, fa trontollar el sistema social; mostra la incapacitat del sistema polític per a resoldre les seves contradiccions insolubles de manera acceptable per al conjunt de la població.

Tanmateix les fallides i desastre econòmic del mercat capitalista obligarà a les classes dominants capitalistes a canviar, a cercar alternatives per a continuar amb el profit que les grans empreses multinacionals, i certs estats, en treuen del procés de globalització. El xoc que es nodrirà del treball i la misèria de les classes més modestes i pobres servirà, segons el banquer Botín del Santander, per a netejar i endreçar els negocis dels capitalistes i afavorirà als guanyadors.

El president de la CEOE ja ha clamat i implorat a l’estat per “obrir un parèntesi en l’economia de lliure mercat”. La patronal espanyola demana la intervenció estatal, exigeix els diners públics, perquè la neteja que pregona Botín no s’escampi per arreu dels seus negocis. Els detractors de la intervenció, via PP i CiU, canvien de pas i de direcció cap els cent vuitanta graus, sense embuts.

Potser és el moment també de cercar alternatives des de l’esquerra, avinents si més no a la majoria de la població que és la més afectada.

Alternatives que ajudin a les petites coses, a la gent treballadora de les empreses, a l’educació, serveis públics i drets socials, a les condicions de vida, de l’habitatge, de la convivència entre gent treballadora autòctona i nouvinguda. I, és palès, alternatives ben diferents de les patronals. No ens cal, ni fa cap bé, els acords amb la dreta per part del govern estatal del PSOE de Zapatero, ni certes tendències a la unitat nacional catalana, des del PSC de Montilla i de CiU.

Les mesures són obligades, però fent per manera que no apuntalin el sistema polític ni el social. Mesures arran de terra que es visquin i notin arreu de la població necessitada. Per tant unes polítiques que ens diferenciïn i en aquest sentit ens separin ben clar, dels Botín, de les CEOE, que permetin plantar cara a les deslocalitzacions i tancaments de plantes, que pugin els impostos de les grans empreses i fortunes. La intervenció i la nacionalització tal vegada també es pot tornar a plantejar per les empreses que no fan fallida?

Francesc Matas Salla