Refundació
Obrir el procés de refundació ver una Convenció de l’esquerra és el que ens pot guiar per entendre el què ha passat a la 9a Assemblea Federal de Izquierda Unida. Alhora veurem el què es juga en formar una direcció compartida, unitària, i plural sense exclusions, inclosa la coordinació general clàssica o una de col•legiada.
Dels document adoptats el cap de setmana, democràtica i sobiranament, poden sorgir dues orientacions amb estratègies prou allunyades com a per considerar-les incompatibles entre si. És a dir, sobretot del document troncal, i de la declaració sobre la refundació (aclareixo que aquesta la vaig votar en contra), poden construir-se una política confluent per les diferents sensibilitats, tendències ideològiques i corrents, o pot ser ben divergent.
Ara tothom està pendent de qui serà el coordinador o coordinadora, però la importància d’aquest fet, supera en escreix a les persones implicades. El que val és el què representen, quins suports polítics i de gent compten, i sobretot quina política poden desenvolupar.
Des d’EUiA hem estat molt implicats. Talment podem dir clar i alt, amb orgull, que en bona part si s’ha aconseguir començar, debatre, desenvolupar i fins i tot cloure la 9a Assemblea federal d’IU, és per la feina pacient i de consens teixida des de la Comissió unitària, pel seu coordinador, i pel suport ferm que hi ha aportat la gent d’EUiA. Un escamot dels membres d’EUiA a la presidència federal, ens hi hem deixat la pell, les pestanyes i la son. Ha estat un bon treball d’equip.
Això ens permet mirar la cosa cara a cara. Sense temors de l’ampli espectre de colors. I petjant ferm per fer bon camí. Hem fet l’esmentada assemblea, però el seu desenvolupament no ha anat bé com preveiem, doncs havíem treballat per un resultat més positiu i de consens. És una contradicció que cal encarar-la, sense fer com allò de l’estruç, d’amagar el cap sota l’ala. Tampoc és cert que hagi estat un desastre, ni quelcom incomprensible, doncs IU segueix sense la temuda i fatal ruptura o esclat, si més no, el mateix resultats de l’assemblea ens permet seguir el treball de redreçament que necessita un procés de refundació.
El dilema refundacional està entre dues opcions bàsiques, que poden tenir moltes interconnexions en els seus aspectes secundaris.
Orientar-se a privilegiar els aspectes ideològics, d’un comunisme bastard i maldestre jutjat per la història, amb l’enderrocament del Mur de Berlín, esmicolat amb la disgregació de la URSS, condemnat per milions de tortures i morts. Establir com objectiu polític d’agitació una 3a República, en comptes de fer propaganda de sana sobirania republicana. Proposar un federalisme d’estat únic amb esment contra els regnes de Taifes, per eliminar el dret d’autodeterminació i a decidir, sobre el que construir un encaix democràtic i en igualtat entre els pobles de l’estat espanyol o ibèric. Una lluita contra la crisis on no es proposen aliances polítiques a les diferents capes treballadores, i a altres classes socials també damnades pel neoliberalisme. En fi una concepció de resoldre els greu conflicte i la crisis de l’esquerra, com si es podés resoldre amb combinacions entre les diferents fraccions de les direccions del PCE i afins. A més, on IU quedaria supeditada i la sobirania de la seva afiliació llastrada per les decisions de síntesis del que es diu “el partido”.
L’altra possibilitat, a la que aporto el meu compromís, és una orientació de refundació sobre una base de mobilització i acció de proposta política, amb amplia pluralitat ideològica. On es practiqui la immersió d’IU en els fenòmens nous i quotidians de la gent treballadora i del jovent, arreu. On s’obrin de bat a bat les portes de les assemblees de base als nous moviments generals i locals que brollen per arreu, malgrat ser tant parcials i febles. On el PCE hi participi sense excloure les altres components, ni limitar la necessària varietat de l’esquerra a una ideologia, ni a una versió unilateral i escorada del Manifest Comunista de Marx-Engels i de l’estat i la revolució de Lenin, dels que altres tendències revolucionàries en fem lectures y praxis diferents. Per tant es tracta d’encaminar-se a una Convenció de l’esquerra que permeti aliances polítiques amb tots els segments socials, i la seva representació política, necessitats de defensar-se del que en cau a sobre, i en especial amb aquells més disposats a que la crisis la paguin els més rics. Això significa alhora una refundació d’una força moviment, unitari, plural i combatiu, útil, amb convicció d’un federalisme respectuós amb els pobles, per tant defensor a fons del dret a l’autodeterminació. En fi, una refundació que distingeixi les tasques de la propaganda per una societat socialista, amb un estat republicà amb sobirania democràtica per la ciutadania i els pobles, de l’agitació actual concreta per la forja d’organització com a moviment plural.
Francesc Matas Salla
Del botlletí electrònic d’EUiA, http://euia.cat/butlleti/articles/francesc_21_11_08.pdf
http://redesiu.blogspot.com/
Dels document adoptats el cap de setmana, democràtica i sobiranament, poden sorgir dues orientacions amb estratègies prou allunyades com a per considerar-les incompatibles entre si. És a dir, sobretot del document troncal, i de la declaració sobre la refundació (aclareixo que aquesta la vaig votar en contra), poden construir-se una política confluent per les diferents sensibilitats, tendències ideològiques i corrents, o pot ser ben divergent.
Ara tothom està pendent de qui serà el coordinador o coordinadora, però la importància d’aquest fet, supera en escreix a les persones implicades. El que val és el què representen, quins suports polítics i de gent compten, i sobretot quina política poden desenvolupar.
Des d’EUiA hem estat molt implicats. Talment podem dir clar i alt, amb orgull, que en bona part si s’ha aconseguir començar, debatre, desenvolupar i fins i tot cloure la 9a Assemblea federal d’IU, és per la feina pacient i de consens teixida des de la Comissió unitària, pel seu coordinador, i pel suport ferm que hi ha aportat la gent d’EUiA. Un escamot dels membres d’EUiA a la presidència federal, ens hi hem deixat la pell, les pestanyes i la son. Ha estat un bon treball d’equip.
Això ens permet mirar la cosa cara a cara. Sense temors de l’ampli espectre de colors. I petjant ferm per fer bon camí. Hem fet l’esmentada assemblea, però el seu desenvolupament no ha anat bé com preveiem, doncs havíem treballat per un resultat més positiu i de consens. És una contradicció que cal encarar-la, sense fer com allò de l’estruç, d’amagar el cap sota l’ala. Tampoc és cert que hagi estat un desastre, ni quelcom incomprensible, doncs IU segueix sense la temuda i fatal ruptura o esclat, si més no, el mateix resultats de l’assemblea ens permet seguir el treball de redreçament que necessita un procés de refundació.
El dilema refundacional està entre dues opcions bàsiques, que poden tenir moltes interconnexions en els seus aspectes secundaris.
Orientar-se a privilegiar els aspectes ideològics, d’un comunisme bastard i maldestre jutjat per la història, amb l’enderrocament del Mur de Berlín, esmicolat amb la disgregació de la URSS, condemnat per milions de tortures i morts. Establir com objectiu polític d’agitació una 3a República, en comptes de fer propaganda de sana sobirania republicana. Proposar un federalisme d’estat únic amb esment contra els regnes de Taifes, per eliminar el dret d’autodeterminació i a decidir, sobre el que construir un encaix democràtic i en igualtat entre els pobles de l’estat espanyol o ibèric. Una lluita contra la crisis on no es proposen aliances polítiques a les diferents capes treballadores, i a altres classes socials també damnades pel neoliberalisme. En fi una concepció de resoldre els greu conflicte i la crisis de l’esquerra, com si es podés resoldre amb combinacions entre les diferents fraccions de les direccions del PCE i afins. A més, on IU quedaria supeditada i la sobirania de la seva afiliació llastrada per les decisions de síntesis del que es diu “el partido”.
L’altra possibilitat, a la que aporto el meu compromís, és una orientació de refundació sobre una base de mobilització i acció de proposta política, amb amplia pluralitat ideològica. On es practiqui la immersió d’IU en els fenòmens nous i quotidians de la gent treballadora i del jovent, arreu. On s’obrin de bat a bat les portes de les assemblees de base als nous moviments generals i locals que brollen per arreu, malgrat ser tant parcials i febles. On el PCE hi participi sense excloure les altres components, ni limitar la necessària varietat de l’esquerra a una ideologia, ni a una versió unilateral i escorada del Manifest Comunista de Marx-Engels i de l’estat i la revolució de Lenin, dels que altres tendències revolucionàries en fem lectures y praxis diferents. Per tant es tracta d’encaminar-se a una Convenció de l’esquerra que permeti aliances polítiques amb tots els segments socials, i la seva representació política, necessitats de defensar-se del que en cau a sobre, i en especial amb aquells més disposats a que la crisis la paguin els més rics. Això significa alhora una refundació d’una força moviment, unitari, plural i combatiu, útil, amb convicció d’un federalisme respectuós amb els pobles, per tant defensor a fons del dret a l’autodeterminació. En fi, una refundació que distingeixi les tasques de la propaganda per una societat socialista, amb un estat republicà amb sobirania democràtica per la ciutadania i els pobles, de l’agitació actual concreta per la forja d’organització com a moviment plural.
Francesc Matas Salla
Del botlletí electrònic d’EUiA, http://euia.cat/butlleti/articles/francesc_21_11_08.pdf
http://redesiu.blogspot.com/
posted by francesc matas salla @ 8:11
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home